|
| Mini partícules per descontaminar l’aigua |
| Experts del Centre Tecnològic de Manresa desenvolupen una nova tècnica capaç d’atacar derivats del petroli o insecticides en aigües subterrànies; el projecte busca finançament per sortir del laboratori i actuar en aqüífers reals |
 |
| Una científica del CTM treballant en el projecte de producció de les nanopartícules. Foto: Eurecat |
|
| MANRESA / Noemí Badrenas |
| 06/02/2017 11:35 |
 |
|
|
|
Si Catalunya pogués comptar amb tota l’aigua que acumula el seu subsòl els catalans no tornaríem a passar mai més set. Això sí, necessitaríem que fossin potables i que no hi haguessin grans bosses contaminades per les filtracions de diversos components químics, un fet que ara succeeix i que a la pràctica inutilitza aquestes aigües de per vida, ja que tractar-les té un cost econòmic altíssim.
Això, però, podria començar a canviar gràcies al projecte europeu (anomenat Nanorem) que impulsen experts del Centre Tecnològic de Manresa Eurecat-CTM i de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), que han desenvolupat unes nanopartícules de ferro que sanegen l’aigua subterrània i que suposaran “una reducció del temps de descontaminació i un augment de la competitivitat en la gestió d’emplaçaments contaminats”, explica Irene Jubany, responsable de la línia de recerca en sòls i aigua subterrània a Eurecat.
Miquel Rovira, director de Sostenibilitat d’Eurecat, relata que aquestes diminutes partícules de ferro són capaces d’atacar directament components tòxics com ara els derivats del petroli –segons apunta totes les gasolineres velles han causat filtracions de combustible allà on han estat ubicades–, insecticides, productes químics que s’utilitzen en camps de conreu o residus industrials com ara desengreixants que provenen de vessaments incontrolats.
En tots aquests casos el sòl queda contaminat amb els anomenats organoclorats, un tipus de compost orgànic que es filtra a la terra fins a penetrar en aigües subterrànies i que sovint les contamina “de per vida”. Rovira detalla que aquest compost s’utilitza molt dins la indústria per la seva eficiència a l’hora de netejar greixos o zones olioses, però avisa que és “extremadament tòxic”.
Les nanopartícules de ferro s’han obtingut a través d’una innovadora tècnica –la mòlta abrasiva– que és pionera a Europa. Es tracta de colpejar components de ferro fins a extreure’n les minúscules partícules –de dimensions inferiors als 100 nanòmetres– i, posteriorment, treballar per millorar la seva mobilitat en el medi i la seva capacitat de reacció davant els contaminants.
“La gràcia és que són molt petites però molt eficaces. Tenen molta més àrea superficial i són molt més reactives que altres components que s’utilitzen per a descontaminar”, explica Rovira, que assegura que es podria netejar un aqüífer sencer amb una petita quantitat de nanopartícules, les quals serien absorbides per l’aigua un cop fet el procés gràcies a la seva dimensió tan reduïda: “L’aigua tindria un nivell més alt de ferro, però un cop tractada podria arribar a ser potable. Seria un problema menor comparat al problema de partida”, diu Rovira.
Segons relata, la tècnica hauria estat apta en capítols de contaminació com el que es va viure a Torelló el 1999, quan l’abocament de dissolvents organoclorats per part d’empreses va afectar greument els aqüífers d’aquesta zona i va provocar que durant diversos mesos la contaminació arribés a la xarxa d’aigua potable. En la mateixa línia, també s’haurien pogut fer servir les nanopartícules de ferro a Monistrol de Montserrat, població que aquest passat setembre va haver d’aturar el subministrament d’aigua a les cases per la contaminació d’un pou amb hidrocarburs. L’episodi el van detectar els mateixos veïns quan van alertar que l’aigua que sortia de l’aixeta feia una forta pudor a petroli.
Sortir del laboratori
Des del CTM han treballat durant més de tres anys en el marc del setè Programa Marc de la Comissió Europea (FP7), els fons del qual han servit per finançar els prop de 14 milions d’euros que requeria el projecte Nanorem, que ha estat liderat per Manresa, però que ha tingut la participació de 27 països més. La subvenció, però, va finalitzar aquest 2016 i no ha permès als investigadors fer el pas del laboratori a la realitat.
Per aquest motiu, els científics reclamen més finançament. Rovira relata que estan treballant amb la República Txeca per preparar quantitats més grans de nanopartícules i dur a terme una prova pilot en un aqüífer real, tot i que assegura que la tramitació “és molt complexa i encara genera recel degut al desconeixement de quins podrien ser els efectes d’utilitzar aquesta metodologia a gran escala”.
Tota una revolució tecnològica
Les nanopartícules existeixen a la natura, però és ara quan els científics comencen a ser capaços de sintetitzar-les a mida per aplicar-les en diversos àmbits, segons detalla Rovira: “Són una revolució tecnològica. Controlar i manipular una cosa tan diminuta obre tot un camp nou”.
A banda d’utilitzar-se per netejar aigües subterrànies, el nou sistema de producció de nanopartícules que han desenvolupat els científics del CTM també es podria aplicar en camps com la medicina o l’alimentació. De fet, explica Rovira, a hores d’ara ja hi ha empreses que les incorporen en envasos alimentaris. “La fita del projecte ha estat molt satisfactòria, ja que ens permet pensar en l’aplicació en altres sectors a banda del mediambiental i amb la utilització de materials diferents al ferro”, valora. |
|
|
