|
| EL REPORTATGE: El museu de l’aigua |
| El Museu de la Tècnica de Manresa es va construir a partir de tres dipòsits del s. XIX que subministraven aigua potable a la part baixa de la ciutat; avui acullen dues exposicions permanents, sobre la Sèquia i la indústria de la cinteria, i un s’utilitza com a espai on celebrar-hi actes públics i privats, com la Llotja de la Fira Mediterrània |
 |
| Façana del museu que dóna a la carretera Santpedor, amb els arcs de volta que identifiquen l’emplaçament dels tres dipòsits. Foto: Jordi Preñanosa |
|
| MANRESA / Noemí Badrenas |
| 05/12/2016 11:35 |
 |
|
|
|
Tres dipòsits enormes són la nineta dels ulls del Museu de la Tècnica de Manresa. Construïts a mitjans del segle XIX –entre 1861 i 1865–, es van utilitzar durant més de cent anys per emmagatzemar l’aigua de la Sèquia i distribuir-la a les cases manresanes. Amb una capacitat de 4.000 m3 cada un, una superfície de 800 m2 i uns tres metres de paret de pedra que els separen entre ells, els dipòsits acullen avui dues exposicions permanents –una precisament de la Sèquia i l’altra de la cinteria– i un s’utilitza com a espai polivalent en el qual s’hi celebren diversos actes, sovint de caire cultural, com ara la Llotja de la Fira Mediterrània.
Van néixer per la necessitat que tenia la ciutat de crear una reserva d’aigua. Va ser en aquell període quan també es va crear la Junta d’Aigües Potables de Manresa, l’empresa municipal que s’encarregaria de gestionar el subministrament d’aigua domèstica als abonats. A finals del segle XIX, però, la capital del Bages havia experimentat tal creixement gràcies a la industrialització –principalment la tèxtil– que es van haver de construir uns nous dipòsits d’aigua per donar servei a la part alta de la ciutat, ja que, com explica la directora del Museu, Alba Subirana, l’aigua es distribuïa per gravetat i no arribava als habitants que es van anar instal·lant a la part més nova de Manresa. Així doncs, entre 1884 i 1888 es van construir els nous dipòsits de Can Font –on avui hi trobem la potabilitzadora. Els vells van continuar funcionant fins a 1981.
De l’abandonament a museu
Un cop tancats, els dipòsits vells van quedar deu anys totalment buits i sense cap mena d’activitat. Va ser cap als 90 que Caixa Manresa, en motiu del seu 125è aniversari, va signar un conveni de col·laboració amb Aigües de Manresa, l’Ajuntament i el Departament de Cultura de la Generalitat amb l’objectiu de restaurar els dipòsits i emplaçar-hi el Museu de la Tècnica. Es van netejar i deshumidificar, es van repicar les parets –que estaven semi-enterrades i cobertes de calç–, es van picar també les obertures que connecten els tres dipòsits i es va construir l’edifici annex on avui hi ha les oficines i els serveis. Va ser un procés lent i difícil a causa de l’estat dels dipòsits, que va requerir d’una inversió econòmica important.
El 1992, un cop finalitzades les obres, es va crear la Fundació per la Promoció del Museu de la Tècnica de Manresa i es van fer les primeres exposicions. L’espai servia també per a celebrar-hi actes de ciutat. L’Ajuntament n’utilitzava una part com a taller on s’hi restauraven mobles, maquinària, vitralls i algunes de les peces que hi ha ara exposades al Museu, segons explica Subirana.
La cinteria
La majoria dels telers amb què compta ara l’exposició permanent de la cinteria encara funcionen. Subirana assegura que el simple fet d’encendre’ls fa que els visitants es transportin a l’època i l’exposició sigui “molt més viva i dinàmica”. “Per als nens que vénen al museu, els telers ens permeten explicar-los molt bé com va ser l’època de la industrialització, sobretot pel que fa a un gremi, el dels cintaires, que va néixer a Manresa durant el segle XVI i que encara avui té un pes important a la ciutat amb diverses empreses que s’hi dediquen”, afegeix la directora. Entre elles, en són un bon exemple Ponsa, Salvador Figueras, Byetsa o Manubens.
El Museu forma part avui dia del projecte Parc de la Sèquia, gestionat per Aigües de Manresa i la Junta de la Sèquia. Va ser creat el 2011 amb l’objectiu d’explotar tot l’entorn del canal, tant a nivell turístic com didàctic.
Imatge antiga dels dipòsits vells. Cada un tenia una claraboia al sostre, que no estava tapada, per poder ventilar. Subirana explica que a vegades s'hi colava gent per banyar-se a l'aigua dels dipòsits. Foto: Museu de la Tècnica
Subirana posant en marxa un dels telers que formen part de l’exposició de la cinteria, la indústria que fabrica vetes, passamans i cordons, entre d’altres. Foto: Noemí Badrenas |
|
|
