|
| Entrevistem Pilar Lumbreras, monja caputxina: “No sabem qui ens cuidarà a partir d’ara” |
| La marxa de la Fundació Sociosanitària fa que les monges perdin les cuidadores; diuen que el bisbe no té cap dret sobre el convent; recorden que a Manresa va néixer la fundadora de les caputxines |
 |
| La germana Lumbreras, aficionada a la premsa, a la sala del convent on reben totes les visites. Foto: Jordi Preñanosa |
|
| MANRESA / Noemí Badrenas |
| 10/12/2016 11:35 |
 |
|
|
|
La germana Pilar Lumbreras és la cara visible de les caputxines de Manresa, que estan enfrontades amb el Bisbat per la cessió del convent de Sant Carles Borromeu –al carrer de Talamanca. Les monges el volen cedir a la fundació sociosanitària, que hi faria una residència, però el bisbe s’hi oposa. Lumbreras té 78 anys i en fa quaranta que és monja.
Què representa la marxa de la Fundació Sociosanitària de Manresa del convent?
A banda dela fi de les tasques que duia a terme des d’aquí el Servei d’Atenció Domiciliària de la fundació, implica que deixa de fer-se càrrec de nosaltres. Això significa que les tres persones que venien cada dia a ajudar-nos –ens vestien, ens cuinaven, netejaven el convent i anaven a comprar, entre d’altres– deixaran de fer-ho a partir de dilluns i quedarem desemparades. A més, la fundació no es mereix en cap cas el tracte rebut per part de l’Església. És inadmissible: el Bisbat els ha tractat fatal i els ha donat un temps escanyat per recollir-ho tot i marxar.
Quin procediment legal es podria emprendre contra el Bisbat, en cas de no acatar la seva decisió?
Cap. A nivell religiós, si vols discutir la decisió del Bisbe has d’anar a Roma, perquè aquí ell és la màxima autoritat. I a nivell civil, iniciar un procediment judicial és complicat perquè implica una gran despesa econòmica. A més, a la fundació tampoc sé si li agradaria veure’s implicada en una qüestió de justícia.
Tenen pensat quin és el següent pas?
Esperarem la resposta del Bisbe, que hauria d’arribar a principis de setmana. Podem sobreviure, sí, però no és humà ni caritatiu deixar soles quatre monges grans que necessiten ajuda, sobretot jo, que vaig en cadira de rodes i sempre necessito algú per moure’m. Quan arribi la seva resposta l’estudiarem, però ja avanço que no acceptarem un ajut si el considerem humiliant i desproporcionat. Tenim clar que, d’una manera o d’una altra, ens defensarem.
Com les influeix que el Papa Francesc hagi nomenat recentment el Bisbe de Vic (Romà Casanova) Comissari Pontifici del Monestir?
No té gaire sentit. El passat mes de juliol, l'abadessa i el senyor Valls, director de la Fundació Sociosanitària, van viatjar a Roma per entregar tota la documentació de la cessió al Vicari Apostòlic de la Vida Religiosa, un pare franciscà que els va rebre molt bé. Per part seva no hi havia cap inconvenient, fins i tot els va dir que cada cop passaria més que els convents haurien d’agafar altres utilitats, per la pèrdua de vocació actual. La gran sorpresa ha estat fa un parell de setmanes, quan va venir el Bisbe amb un paper de Roma on deia que ell es faria càrrec de nosaltres a partir d’ara perquè no teníem abadessa. S'escull cada tres anys i la nostra havia complert el temps, però nosaltres hem fet el tràmit corresponent: li hem reclamat fins a tres vegades al Bisbe que vingués a elegir-la i no n'hem obtingut resposta. Ara tenim el dubte de si el tema de l’abadessa va per una banda i la cessió del convent per una altra o si una cosa és conseqüència de l’altra.
Els ha comunicat el Bisbe quina finalitat té per a l’edifici, un cop trencat el conveni de cessió?
El convent és nostre, està registrat com a propietat de les germanes caputxines. L’error del Bisbe ha estat creure que és seu. Així com una casa parroquial sí que és propietat del Bisbat, el convent pertany a l’ordre de les caputxines. És la federació –ubicada a Saragossa– qui decideix a què el destina un cop buit. Fins i tot si arribés el moment que a tot l’estat no quedessin més monges caputxines, passaria a la federació central de Santa Verònica, a Mèxic. El Bisbe té autoritat –tot i que relativa– sobre les persones, però no sobre l’edifici.
I vostè creu que arribarà el dia que no quedin monges?
Ara mateix ningú ens pot rellevar. No sé si acabarem desapareixent, però canviaran les formes i les estructures, ja s’està veient. Jo vaig entrar com a monja fa 40 anys i llavors érem vint. Ara som quatre i la més jove jo, amb 78 anys. Tot el país està sota mínims, però és normal: abans, si volies ajudar la gent dels països pobres, o persones malaltes, només ho podies fer si entraves a la comunitat religiosa com a missionera. Ara, en canvi, hi ha milers d’ONGs i les noies que volen ser solidàries tenen molta més llibertat. No hi ha cap necessitat d’entrar a un convent.
Quina ha estat la tasca que han dut a terme les monges caputxines a la ciutat?
Les monges de clausura, per exemple, es dediquen principalment a la pregària. Per mantenir-se han de fer alguna cosa que els proporcioni ingressos, per això als convents de clausura sempre hi ha hagut una base de treball. A Manresa, la nostra feina ha estat sempre fabricar les hòsties per la missa i distribuir-les arreu de l'estat espanyol. A més, hem planxat roba del Centre Hospitalari, hem brodat a màquina i hem tingut la distribució dels llibres de catecisme també a tot l'estat, entre d'altres. Ara ho fem molt poc, perquè com ja som grans, hem hagut de reduir el mercat. Podríem agafar algú per fer-ho però sembla que les coses es compliquen quan introdueixes gent de fora. Potser ho traspassem a algun altre convent que ho vulgui fer.
En més d’una ocasió ha dit que volen retornar el convent a Manresa “per tot el que ha fet la ciutat per nosaltres”. A què es refereix?
La fundadora de les caputxines, Àngela Prat –coneguda com a mare Serafina–, va néixer en aquesta casa, que antigament era un molí d’oli. El 1638 la van comprar els seus nebots i s’hi va fundar el convent de les caputxines. Des de llavors Manresa ens ha acollit, respectat i cuidat, s’ha bolcat en nosaltres i fins i tot ens ha amagat en època de guerra. Tota la vida hem tingut clar que si havíem de deixar l’edifici, volíem que fos en benefici de la ciutat, per cobrir les necessitats dels manresans. |
|
|
|
Felix | 10-12-2016 | 23:01
|
|
El bisbe es un passota,nomes es mou pels cales,axi els ba.....aviat els sobraran totes les iglesies
|
|
|
Ramon Bacardit Busquet | 10-12-2016 | 10:45
|
|
El Sr. Bisbe, com membre destacat de l\'Església, igual com el Sant Pare, hauria de tenir molt en compte la voluntat i opinió de les monges, així com la dels ciutadans de Manresa. Com es pot, amb una mà predicar la bondat i la caritat i amb l\'altre destruir?
Als fidels se\'ns reclama cada vegada més la nostra participació en l\'església, però per segons de que es tracti no contem per res.
JO recordo al Sr. Bisbe que d\'ençà de la seva entrada, la seva actuació ha creat alguns conflictes totalment innecessaris.
Per la meva part només fer una crida al ciutadans per estar atents a la resolució del conflicte. La ciutat i els ciutadans no podem restar al marge.
|
|
| |
| Tots els comentaris |
|
|
