|
| "La Catalunya Central podria ser el motor alemany del país" |
| L'economista manresà Jordi Franch és el tercer protagonista de la nova secció d'entrevistes d'estiu de Manresadiari; amb ell hem parlat de crisis econòmiques, d'educació, d'indústria, d'incivisme i també de música |
 |
| Jordi Franch, aquesta setmana, durant l'entrevista feta al Quiosc del Mig del Passeig de Manresa. Foto: S.V. |
|
| MANRESA / S. Vázquez / M. Casas |
| 28/07/2017 20:49 |
 |
|
|
|
Jordi Franch és doctor en Economia. Comparteix els seus coneixements amb els estudiants d'ADE de la UManresa i a l'institut Lluís de Peguera, centres on exerceix com a professor d'economia. Ha escrit tres llibres i es defineix com un "articulista multiplataforma i comunicador radiofònic". Quan parla d'economia diu veritats com punys, i les seves recomanacions sempre semblen l'únic camí cap a la salvació d'un món en què no surten els números. Combina aquestes tasques amb l'honor i la responsabilitat de ser l'organista de la basílica de La Seu.
Durant tots aquests anys de docència, quina ha estat la seva premissa?
La definició estàndard de l’economia és una ciència social que estudia com assignar recursos escassos per satisfer les infinites necessitats que té l’ésser humà. Però encara m’agrada més una altra definició, que és l’economia com l’estudi de l’acció humana. Acció humana vol dir que tenim objectius vitals, que els valorem subjectivament i que utilitzem recursos o instruments per intentar assolir-los. Aquestes accions requereixen temps i es poden fer d’una forma descentralitzada, en la que ho tries tu, o bé t’ho poden centralitzar. El problema que veig en l’economia des de la segona guerra mundial és que s’ha deshumanitzat i ha perdut el caràcter social, evolucionant a un caràcter purament tècnic. És una mena d’enginyeria econòmica on els objectius són inamovibles i els mitjans també són donats. Es converteix en una espècie de matemàtica econòmica en la qual tot està donat i tu ho has d’optimitzar. Això distorsiona molt el sentit originari de l’economia, on els objectius no són fixes i els mitjans són escollits.
Quina corrent predomina a l’hora d’ensenyar economia a Catalunya?
El corrent que impera és una síntesi de la família keynesiana i la família neoclàssica. És un corrent molt matemàtic que intenta fer l’economia científica, exacta, i que no ho aconsegueix en absolut perquè ens porta a crisis horroroses amb errors gravíssims, com ara intentar solucionar tots els problemes econòmics amb més despesa pública i més creació de moneda. Abans del crac del 29, aquesta no era la manera de pensar de l’economia. Des de l’inici de l’economia amb Adam Smith al segle XVIII fins al crac del 29 sempre s’havia coincidit en una necessitat d’estalviar. La moneda era un patró or, és a dir, tu podies anar al banc i canviar el paper moneda per or.
El diner és una creació espontània de la societat. Anteriorment, hi havia el troc, però dificultava el comerç. Fins al 15 d’agost del 1971, en què Richard Nixon declara la incompatibilitat del dòlar en or, sempre hi hagut algun vincle amb l’or. L’or té una peculiaritat i és que no se’n crea del no-res. Per tant, si la moneda és or, tu pots augmentar la creació de la moneda si augmentes la creació de l’or. Explotes mines i cada any pots augmentar en un 1, un 2, màxim un 3%. Com que augmentar el creixement anual més enllà d’un 3% és físicament impossible, això provoca que l’or et marqui un màxim natural a la creació de moneda. En el crac del 29, l’economista J.M. Keynes marca un abans i un després. És furibund, enemic de l’or i amant de gastar. Trenca amb la corrent anterior de ser defensors de l’estalvi, de tenir pressupostos equilibrats, lliure empresa, competència empresarial i una moneda bona. Es passa a l’altre extrem, a la cultura del dèficit, de l’endeutament i a una moneda que ja no és vinculada amb l’or.
Hi ha un Banc Central, òrgan de planificació centralitzada que és qui té el privilegi de l'emissió d’aquesta moneda fiduciària, que ja no està vinculada amb l’or, i que en crea segons les necessitats dels estats i de banca comercial perquè el Banc Central no tracta ni amb particulars ni empreses. Es creu que és la mesura correcta per sortir de la crisi. Jo hi estic molt en contra, però és el que queda com a coneixement estàndard de l’economia. Totes aquestes polítiques d’expansió monetària, de crear moneda, d’abaratir artificialment el tipus d’interès que es tradueix també a multiplicar el crèdit dels bancs comercials i de generar endeutaments i dèficits públics creixents ens porta a problemes econòmics. Ens ha portat a crisis com la del 2008 i la del crac del 29, també. Ara bé, si Keynes et diu que l’evolució d’aquestes crisis serà fer més moneda i gastar més, m’estàs dient que faci més del qual ens ha portat a la crisi. És a dir, que esdevingui una crisi secular de la qual no acabem de sortir mai, on l’excepció ha esdevingut el sistema.
A nivell d’Espanya i Catalunya, pot ser gràficament explicat?
Si ho mires des de l’òptica keynesiana monetarista diries que aquestes polítiques monetàries i fiscals expansives han anat bé perquè des del 2008 fins ara no hi ha hagut una caiguda tant pronunciada de l’activitat econòmica com hi va haver en el crac del 29. Però el què no sabem és quan n’acabarem de sortir.
Si mirem quanta gent treballava a Espanya el 2008 (abans de la crisi) eren 20 milions i mig. Ara n’hi ha 18 milions i mig. Anem a un ritme força bo, amb un creixement del 3%, però aquesta ocupació no la recuperarem fins al 2022. El fet que ara tinguem un creixement econòmic acceptable no és gràcies a aquestes polítiques sinó malgrat aquestes polítiques, ja que hi ha vents favorables de cua com pot ser un preu del petroli molt baix, tipus d’interès baix, la disciplina de l’euro. S’ha de veure si aquestes polítiques fan el seu efecte. Jo entenc que no. La història econòmica és bona per veure què ha passat a la humanitat quan hi ha hagut crisis que s’han solucionat amb altres polítiques econòmiques.
Abans del 29, el paradigma econòmic era un altre, era una economia menystinguda que era dels austríacs. La seva mesura és la contrària a la que tenim ara com els keynesians monetaristes. És una escola liberal en el sentit de voler una moneda bona que està en contra de la creació desbordada de moneda i crèdit. El crèdit ha d’anar d’acord amb l’estalvi, perquè si multipliquem el crèdit, estarem creant bombolles que a la llarga petaran i ens crearan un problema generalitzat. En l’àmbit de la despesa pública, defensen pressupostos equilibrats i dimensions de l’estat reduïdes. Després de la primera guerra mundial, el 1920 el món entra en crisi, però va ser una petita recessió perquè va durar poc més d’un any. Es va solucionar amb aquestes polítiques austríaques, que ara tenen molt mala fama, però van donar efecte. A Espanya el pla d’estabilització del 59 va donar lloc a una dècada esplendorosa, en la qual tenia polítiques fiscals i monetàries contractives. Jo defenso l’euro i el projecte europeu perquè dins de tot, suposa un límit en la creació de la moneda.
Com veu la ciutat i la comarca segons els principals indicadors econòmics? Quina és la descripció que faria de l’estat actual de la ciutat de Manresa o de la Catalunya Central?
La Catalunya Central equival al 2% del PIB català. Al Bages trobaríem 50.000 treballadors amb 11.000 empreses, de manera que el tamany mitjà d’una empresa no arriba a cinc treballadors; estem parlant de microempreses. Aquest 2% és el nostre pes, però hauríem d’aspirar a ser molt més. Comparant-ho amb els motors d’Alemanya, Baden-Württemberg és molt industrial, amb empreses molt més grans que les nostres i tremendament productives. Baviera és menys industrial però més agrícola, i molt pròspera i rica. En el cas de Catalunya, aquest motor alemany podria ser Bages, Osona, l’Anoia, Berguedà i Solsonès. Aquest nucli de la Catalunya Central podria ser el motor econòmic de Catalunya. Al Bages, tenim molta activitat econòmica industrial. Un 40% del valor afegit brut del Bages ve de la indústria, que és qui dóna llocs de treball sostenibles amb un sou mensual. Però ens manca productivitat, decisió crítica a l’empresa i augmentar la seva dimensió.
L’oportunitat de Manresa creu que passa per la indústria?
Sens dubte. Això no vol dir que haguem de refusar motors auxiliars com el turisme. Hem de promoure la indústria i aquí tenim motors industrials innegables. La potassa està a Súria, a Sallent. De 30 milions de tones de potassa que es produeixen cada any, un milió de tones vénen del nostre territori. Ara hi ha problemes temporals, perquè el preu de la potassa ha baixat en el mercat mundial i això és un problema de rendibilitat per l’empresa. Però com que és una cosa temporal, el preu de la potassa tornarà a pujar. No es pot deslocalitzar la potassa perquè està on està. També tenim empreses exitoses mundials com Tous. Un dels problemes que hem tingut d’ençà que aquesta indústria no acaba de ser puntera és que s’hauria de rejovenir tecnològicament. Alguns ho han aconseguit, com per exemple Avinent.
Quin paper creu que ha de jugar la universitat? Quina és la seva visió de la Universitat de Manresa, des de dins?
El paper de la universitat és que val en la generació de coneixement i en la transferència d’aquest en les empreses del sector. Si em deixes ser corporativista, als estudis d’ADE de la FUB treballem molt aquest aspecte per tal que l’alumne surti format i s’asseguri la seva ocupabilitat en alguna empresa del sector. El nou contracte primari és la medicina, la nova facultat de medicina pot convertir el què és una amenaça en una oportunitat. L’amenaça que tenim a Manresa és que tenim una població molt envellida, la població major de 50 anys supera les mitjanes d’Espanya i Catalunya. No obstant això, la nostra estructura sociosanitària fins ara era una estructura molt adaptada a casos aguts amb hospitals híper especialitzats que tracten problemes molt específics. Però la gent gran no té aquest tipus de problemes. Té moltes malalties que són cròniques i que, per tant, l’estructura sociosanitària ha de canviar per donar resposta a aquestes necessitats. Aquesta facultat pot ser una oportunitat per això.
Què significa ser organista d’una institució eclesiàstica com és La Seu i tot el què suposa a la ciutat de Manresa?
Implica acompanyar la missa conventual dels diumenges a les 11 del matí. Això és una cosa que faig durant tot l’any, a part de les festes religioses que hi puguin haver. Jo hi poso la música i toco l’únic orgue amb tubs que conservem a la ciutat, la de La Seu. Dóna sortida a una afició personal que és la de la música, sempre l’he treballat, de petit amb el piano i ara amb l’orgue. Santa Maria de La Seu és una basílica que cal posar en relleu, ja que penso que els manresans no sabem el que tenim aquí. Sortim a fora i mirem altres catedrals que no són comparables amb aquesta joia. Lligant-la amb un problema ciutadà, és que està situada al mig del barri antic, nucli històric. Un dels problemes que té Manresa és la degradació del barri antic. S’hi han dedicat molts recursos públics i diners que no han reeixit i la zona continua estant degradada, sense vida. Penso que es pot optimitzar La Seu a nivell cultural i religiós. Dóna cabuda fins a 800 persones. Estaria bé que estigués una mica més plena i reviscolés aquesta vida religiosa dels ciutadans que està una mica esmorteïda. Però més enllà de l’aspecte religiós, l’aspecte cultural i musical, on es podrien fer audicions i petits concerts d’orgue. Això ens obligaria a passar pel barri antic i donar-li vida.
Dins les famílies d’estils musicals, com definiria la música que toca?
És la música sacra i dins de la sacra, a gustos personals, és la música barroca. La música barroca ve del segle XVII i és la música que més s’adapta a l’orgue. J.S. Bach i Händel tocaven l’orgue. Tot i així, a partir del segle XIX l’instrument és el piano, un instrument òptim per interpretar la música moderna. L’orgue és un instrument fantàstic per interpretar la música del renaixement, barroc i classicisme. És l’únic que fa el paper d’una orquestra, ja que té un conjunt de tubs que fan diferents sons i que poden simular diferents instruments. Externament sembla un piano, i normalment té dos teclats manuals i un pedal. Però la producció del so no és com la del piano, el piano té una corda que és percudida amb un martell i genera so. El so de l’orgue ve a través de tubs de vent, segons la forma i la llargada d’aquest tub fa que el so sigui diferent. Com més famílies de tubs tingui un orgue, més tipus d’instruments pot arribar a simular. L’orgue de La Seu té 21 registres. L’orgue no és popular, la gent estudia piano però no estudia orgue. De fet, al conservatori ja podria haver-hi estudi d’orgue, però no hi és.
Què signifiquen per a vostè, les vacances?
Faig el mateix de sempre, però amb una mica més de calor. Faig sortides breus perquè cada diumenge he de ser aquí. Pensava anar amb la meva dona a Loiola, a l’origen del camí ignasià. Quan sí que feia vacances, me n’anava a Comarruga. Allà, un mossèn em va demanar si el podia acompanyar a la missa. I el què havia de ser una missa, es va convertir en una missa entre setmana i set misses el cap de setmana.
Quina relació té amb El Passeig?
De fet, en sóc veí. És el meu lloc de residència i hi passo moltes hores. És un lloc molt bonic, part noble de Manresa i molt agradable. Estic una mica preocupat amb els recents problemes de degradació, de la convivència, del civisme, d’aquesta delinqüència a baixa intensitat que ve de lluny i que ha explotat últimament amb aquesta agressió aquí, al pati del Kursaal. Esperem que es pugui solucionar. A part d’això, m’agrada molt estar per aquí i prendre alguna cosa. I ara encara més, que les cadires són gratuïtes. |
|
|
