|
| Puig: “Hi ha eufòria perquè aquest sigui l’últim 11-S” |
| Veterà del procés, Puig ha estat president d'Òmnium Bages entre el 2008 i el 2015; ara té la il·lusió que, un cop Catalunya sigui independent, l'entitat pugui tornar-se a dedicar a l'àmbit de la llengua i la cultura |
 |
| Jaume Puig, expresident d'Òmnium Bages, davant el local que té l'entitat al carrer Sobrerroca de Manresa. Foto: Noemí Badrenas |
|
| MANRESA / Noemí Badrenas |
| 09/09/2017 16:11 |
 |
|
|
|
Jaume Puig és un veterà del procés. Va començar fent classes de català a adults els anys 70. Va arribar a coordinar tots els cursos de la comarca i milers de persones van aprendre la llengua gràcies a ell i a la resta de voluntaris d’Òmnium Bages (ara Òmnium Bages i Moianès). Després va entrar a la junta de l’entitat i va fer tots els papers de l’auca fins a ser-ne president el 2008. El 2015 va plegar, però continua al peu del canó, amb l’esperança que, un cop independents, Òmnium pugui tornar-se a dedicar a l’àmbit de la llengua i la cultura. De fet, Puig sempre s'ha mogut en l’àmbit cultural, mai ha estat militant polític.
Com va arribar a ser president d’Òmnium Bages?
La meva història està vinculada al fet de fer classes de català per adults. Vaig començar el 1977. Vaig arribar a coordinar tots els cursos que es feien a la comarca, era l’època forta. La majoria d’alumnes eren catalanoparlants però mai havien estudiat la llengua. Va ser llavors quan es va portar el català a l’escola, quan es van formar milers d’adults al local que teníem al carrer del Bruc de Manresa. Òmnium treballava primer per la llengua, després per la cultura i, finalment, pel país, perquè hem vist que la llengua i la cultura, si no hi ha país, malament rai. Vaig entrar a la junta i vaig fer tots els papers de l’auca fins arribar a ser president el 2008. Malgrat això, sempre he ensenyat català de forma voluntària; per guanyar-me la vida he treballat al sector dels serveis, en empreses com Fecsa o Endesa.
Què destaca d’aquell període?
Podríem dir que em sento còmplice d’aquella etapa, però també va ser l’evolució general del país. Òmnium era una entitat cultural més aviat tancada, va ser llavors quan es va obrir al país. El 2009 vam fer la primera Marxa de Torxes, també aquell any a Arenys de Munt es va fer el primer referèndum per la independència. Nosaltres, a partir de la marxa (van sortir més de mil persones al carrer, tota una sorpresa perquè llavors encara no se sabia qui era independentista i qui no), vam començar el procés d’obertura a la ciutat: vam crear Manresa Decideix, el 2010 es va fer la consulta a Manresa, després va venir la famosa manifestació del juliol del 2010 a Barcelona per la retallada de l’estatut i Òmnium es va declarar, posteriorment, independentista, arran de la declaració de Santa Coloma de Gramenet. Tot i això, la gent de comarques ja feia més temps que anàvem al capdavant, que ja ho érem, malgrat no és el mateix ser independentista al Bages que a l’àrea metropolitana. Després, van venir les grans manifestacions de l’11 de setembre, el 9N i fins aquí.
Per què no va arribar fins als vuit anys de mandat de l’entitat?
Vaig deixar de ser president el 2015 perquè creia que hi havia d’haver un relleu generacional. Diguéssim que el normal hagués estat fer quatre anys de mandat; jo en vaig fer tres (els quatre primers i tres més) perquè el 2015 estàvem en plena efervescència però la feina que teníem pendent ja l’havíem fet. Era bo que hi hagués un relleu per afrontar aquesta última etapa del camí cap a la independència. Jo ja rondava la seixantena i el nou president, Jordi Corrons, tenia vint anys menys, era una generació diferent. Però no m’he desentès del procés, he continuat al peu del canó, a la junta de l’entitat i empenyent projectes. El Corrons ha seguit la línia que jo vaig deixar. De fet, ell ja estava vinculat a les campanyes que s’havien fet d’Ara és l’hora, Som un país normal... no va ser cap trencament sinó una continuïtat positiva.
Quina és la previsió per a l’11-S?
De moment, hi ha molta eufòria per l’11-S. Sí que és cert que, com s’ha dit els darrers temps, la gent està cansada, s’ha refredat, té ganes que sigui l’últim esforç. Però quan ens hem posat amb la campanya, ha vingut moltíssima gent a buscar les samarretes, els bitllets d’autobús... Anem més avançats que els últims dos anys, en concret, una setmana més avançats. Altres anys era impensable que el 20 d’agost tinguéssim això ple de gent per comprar el bitllet. Crec que serà la manifestació més multitudinària de la història.
Creu que els atemptats influiran en la reacció de la societat?
El que ha passat és que han fomentat aquesta ànsia de participació de la gent. De rebot, el tema dels atemptats, molt desgraciat, ha potenciat la nostra autoestima i ha demostrat que podem actuar com un país normal, que tenim la nostra policia, que els governants responen, i que no cal esperar respostes de Madrid perquè ens ho podem fer sols. Aquesta és la imatge que hem donat al món; de rebot, perquè ningú ho volia, ha fet com una mica de revulsiu i ha ajudat a que la gent tingui més ganes de manifestar-se.
Què en pensa de l’actitud del govern espanyol?
De Madrid, en comptes de fer una política col·laboradora, fan una política destralera, considerant que això és provocat, arribant a insinuar que hi ha contactes inversemblants entre l’independentisme i el terrorisme, quan ha quedat més que demostrat que és un moviment pacífic. Tot plegat fa que la gent surti de polleguera i vulgui manifestar-se. El que va passar en la manifestació posterior als atemptats va ser un esclat espontani de ràbia, gens organitzat per part de les entitats perquè fos massiu; la gent va sortir al carrer perquè se’ls va provocar. Cal remarcar que tot aquest moviment que estem vivint té una base popular enorme que mai ha estat dirigida per ningú. Hi ha persones que sí que som independentistes des que tenim ús de raó, però que no ens hauríem imaginat mai arribar on hem arribat. El moviment popular que va néixer a Arenys de Munt ha fet adonar als polítics que han d’anar en aquesta línia, no ha estat al revés com es vol insinuar, que els polítics han motivat la societat civil.
Quan va començar a sentir-se independentista?
Em considero independentista des dels 18 anys, quan comences a conèixer la història del país, que fins llavors se t'havia amagat. Però en aquell moment era un somni impensable arribar a ser independents, no podíem pas imaginar que podia ser realitat. És a partir dels anys 2000 que el poble comença a demanar, tip del procés constitucional exhaurit, que algú es posi al capdavant del procés.
Què creu que passarà l’1-O?
Crec que s’arribarà a votar, perquè des de Madrid tampoc saben com aturar una cosa que és massiva. El Constitucional pot dir moltes coses però si milions de persones surten al carrer, l’estat no té mitjans per evitar-ho. Si el govern central ha d’utilitzar la força, malament. Es votarà i després caldrà un període de negociació. És un moment transversal, que va de les classes treballadores a les benestants, les quals han arribat a la conclusió que això no té retorn. Difícilment canviarà aquesta percepció. Els sectors que estan en contra no sumen prou per oferir una alternativa. Anirem inevitablement cap a la independència, som una societat majoritàriament independentista. Després d’una consulta simbòlica i unes votacions plebiscitàries, ara tenim davant un referèndum amb tots els ets i uts.
Com veu la seva futura vinculació amb l’independentisme?
Confio que puguem encetar una nova etapa de més dedicació a l’àmbit de la llengua i la cultura, que és el que ens va fer néixer i a la que a mi m’agradaria dedicar-me. Com a filòleg, m’agrada estudiar les varietats dialectals o conèixer tots els racons dels països catalans, per exemple. Catalunya n’és una part, la resta caldrà veure què fan quan Catalunya sigui independent. Des d'Òmnium, volem tornar a l’origen de l’entitat. |
|
|
