 |
|
|
|
L'1-O A FONOLLOSA
El despertador va sonar gairebé de matinada i ens vàrem alçar amb molta il·lusió i incertesa, però determinats a celebrar el referèndum que, des de feia dies, l'Estat volia impedir i boicotejar. Ens preocupava molt poder disposar de tota la logística, per començar, comprovar si estaria oberta la sala de plens de l'Ajuntament.
Vàrem arribar al poble quan encara era fosc, però ja hi havia una bona colla de veïns que se'ns havien avançat amb xocolata i coca per esmorzar; el local electoral estava obert, doncs una colla de joves fins i tot hi havia passat la nit.
Quin moment més emocionant!, trobar-nos tota la gent de Camps i Fonollosa reunits per passar junts tota la jornada per exercir i defensar els nostres drets.
Les incerteses s'anaven resolent, la mesa es va constituir, les paperetes al seu lloc de manera gairebé màgica va arribar l'urna: tot a punt per començar la votació. L'aplicatiu informàtic es penjava constantment; cap problema, teníem tot el dia per arranjar-ho i votar, i ens sentíem responsables que les votacions es fessin de manera rigorosa i neta.
Les notícies que van començar a arribar tant per TV3 dins del centre cultural, com per ràdio des de la megafonia del carrer eren espantoses: ciutadans ferits pels cossos policials de l'Estat que carregaven contra la gent mentre assaltaven i destrossaven els col·legis electorals. Com era possible que estigués passant si votar no és cap delicte? Com era possible que utilitzessin la força contra manifestants pacífics?
Durant el matí ens arribaven rumors que la guàrdia civil venia cap a Fonollosa i, tot i que no ens ho acabàvem de creure, vàrem muntar una mena de barricada de bales de palla per dificultar l'entrada del poble. Quina ingenuïtat!!
No feia massa estona que podíem votar amb normalitat, donant prioritat a la gent gran. Aleshores, cap a un quart i mig de dues, algú va pujar corrent a la plaça assegurant que havien arribat uns 20 vehicles de la guàrdia civil que bloquejaven la carretera. Com és que havien escollit un poble tan aïllat i petit com el nostre? Per què?
En aquell moment érem força les persones congregades, entre elles l'alcalde i el mossèn que havia acabat la missa. Va ser impressionant, ningú deia què havíem de fer, però tots junts vàrem anar a protegir el nostre col·legi electoral: en uns instants, la sala de plens es va tancar amb votants a dins, la gent gran i els menors van entrar dins el centrecultural, es va amagar l'urna sota un marge, tapada amb un jersei i 4 herbotes, mentre un altre grup de congregats va asseure's davant la porta per intentar resistir pacíficament i defensar les urnes fins a l'últim moment.
En un interval de poc més de dos minuts, varen arribar al lloc un gran nombre d'agents uniformats (aproximadament uns 70) i, sense previ avís, van començar a carregar indiscriminadament contra els veïns.
El dispositiu policial segurament buscava generar pànic entre la nostra població i que els ciutadans reaccionéssim violentament en veure com eren atacats i agredits els nostres familiars, amics i veïns. Vàrem patir uns moments crítics, però ningú va respondre a la provocació. SOM GENT DE PAU.
El desplegament dels agents formant un doble cordó a aquesta plaça i tancant la sortida del poble a l'altura de l'Ajuntament donava la sensació que teníem el poble ocupat i que no podíem escapar-nos.
A més a més, després de forçar la porta d'entrada al local electoral situat als baixos, els agents van pujar fins al primer pis i van rebentar les portes de totes les dependències municipals. El soroll que se sentia des del carrer i, sobretot des de dins, era horrorós.
En aquell moment, molt oportunament va començar a sonar la presó del rei de França de l'Elèctrica Dharma. Només va poder escoltar-se uns instants fins que ens van desendollar la megafonia, però va ser suficient per retornar els ànims i la força als presents que ja havíem començat a ballar i cantar.
Amb aquesta eufòria vàrem baixar tot el carrer cantant i deixant clavells als escuts dels antiavalots mentre reculaven fins a la carretera. Crec que la majoria vàrem tenir la sensació que érem nosaltres qui havíem expulsat del nostre poble als cossos policials de l'Estat. Per tant, havíem guanyat!!
Tot i que s'havia organitzat un dinar popular a la plaça, ningú va pensar a menjar, si no en aconseguir anar a votar als pobles veïns la majoria que encara no ho havien fet aquí. Quina satisfacció més gran poder votar malgrat tot. Segona victòria.
La mala estona viscuda quedava totalment superada per la imatge de tot un poble i tot un país units fent pinya defensant el dret a ser lliures: ORGULL DE POBLE i tercera victòria.
Malgrat totes les dificultats, el primer d'octubre vàrem votar, vàrem vèncer i vàrem guanyar-nos democràticament la legitimitat per esdevenir un Estat: VICTÒRIA DEFINITIVA. |
