Frances Hardinge, després d’obres com L’arbre de les mentides (premi Costa 2015) i La cançó del cucut (premi Llibreter 2019), torna a regalar-nos una novel·la pausada, en la qual la intensitat va augmentant en cada capítol. La novel·la transcorre durant el context històric de la Guerra Civil anglesa del segle XVII, en la qual els partidaris del Parlament i els del rei Carles I batallaven pel poder. La importància del context històric és cabdal en aquesta novel·la; tot i ser una novel·la amb elements típics de l’aventura, el misteri i la fantasia, té molt en comú amb la novel·la realista i històrica; fins i tot es podria dir que ofereix –algunes– característiques pròpies de la novel·la costumista, ja que retrata amb detall i fidelitat documental la quotidianitat de l’època i fa crítica d’aspectes relacionats amb la injustícia i la misèria humana, les desigualtats de classes i les de gènere.

Amb un llenguatge acurat i una construcció de personatges impecable (variats, creïbles i complexos), l’autora il·lustra el doble camí que segueix la Makepeace: per una banda, el camí de la fugida física que emprèn per escapar-se d’un futur ben negre, i per l’altra, el de la lluita interior per arribar a la pau d’esperit que mai ha conegut.

La novel·la segueix una estructura lineal i flueix a poc a poc però amb fermesa; la senzillesa en aquest sentit es fa necessària, perquè davant l’abundància de personatges i d’escenaris és probable que els lectors poc avesats es perdin si es presenten estructures poc habituals que, per desconegudes, poden afegir dificultat a la lectura.

En resum, una novel·la sense pretensions, de tall clàssic i que demostra que amb una bona història, sense fissures ni incoherències, n’hi ha de sobres per oferir una qualitat incontestable.