M’imagino, lectores i lectors, que potser estareu estupefactes i, per tant, m’explicaré una mica més. Per començar, dir-vos que el meu aniversari és al mes de novembre, i això no te cap importància. Però el què si que és realment rellevant, és que precisament per aquelles dates es celebra la fira de minerals més important de Catalunya.

Una autèntica conjunció còsmica, oi? No? Doncs encara us donaré una pista més, a un científic enamorat de les joies de la natura, quin regal d’aniversari li pot escaure millor que una geoda farcida de cristalls? Estem d’acord ara? I així estava jo ara deu fer quinze o vint anys, caminant lentament, un divendres de tardor, per entremig de mil paradetes de minerals que resplendien sota els llums halògens amb el fulgor de mil diamants. Només hi havia un problema, els divendres són dia lectiu i desenes de grups escolars competien amb mi, per situar-se a primera fila davant de les mostres espectaculars. Jo, aprofitant que les criatures de primària són molt petitons, els apartava curosament i em colava fins les posicions capdavanteres.

De sobte, rere el diminut caparronet d’una nena moníssima i súper cuqui, decorat amb una diadema d’orelles de Micky Mouse,  vaig descobrir uns cristalls preciosos i, com que sóc hiperactiu, em vaig començar a posar neguitós. Per sort, una ànima caritativa va detectar la meva impaciència. La professora, una dona jove i dinàmica, va agafar la nena per la seva diminuta mà i em va cedir el lloc.

Allà estava per fi, gaudint del plaer d’haver trobat exactament el que havia anat a buscar, el regal perfecte per a un col·leccionista sistemàtic, per l’amant de la química, la física i sobre tot de l’aigua, el gran, gran, gran compost químic, la molècula per excel·lència.

Vaig treure una lupa de fort augment i vaig sotmetre un cristall a observació curosa. Al principi no veia res especial, dins la massa transparent de quars només s’apreciaven macles, esquerdes i inclusions, però de sobte, al girar suaument la peça, alguna cosa es va moure en el seu interior, síiííííí, es va moure alguna cosa!!!

Allà estava el que havia decidit regalar-me per el meu aniversari, una diminuta, escassa i raríssima gota d’aigua dins d’un bonic exemplar de cristall de roca. I no només això, compartint aquella microcavitat, hi havia una bombolleta d’aire i unes microscòpiques esfèrules d’hidrocarburs, brutal. I per què, us estareu preguntant-vos? Doncs perquè aquesta goteta hídrica va quedar atrapada dins del diòxid de silici ara fa uns 100 milions d’anys, és a dir, 100 milions d’anys sense canvis apreciables, talment com una diminuta càpsula del temps.

Això, naturalment té unes interessant repercussions. Si amb una microsonda accedim a la gota i l’analitzem tindrem una mostra prístina de la composició química d’aquell moment, i també del seu balanç isotòpic. Una mostra perfecte per reproduir el clima del passat i per reflexionar sobre l’extraordinària importància d’aquest líquid meravellós, però aquesta és una història per un altre dia.