Sovint li deien a d’altres colles de nois, moltes vegades més grans, que si volien jugar contra ells. La majoria de les vegades els ‘nostres nens’ sortien vencedors d’aquelles batalletes que, a poc a poc, anaven despertant la curiositat dels vilatans d’aquell petit poble, que es reunien al voltant del camp per gaudir del joc d’aquella canalla. Els nens eren feliços i gaudien del que feien, però un matí de primavera, a primers de maig, va arribar l’amo del tros i tota aquella alegria es va acabar. L’home, que era el més ric del poble, va fer fora aquells marrecs d’aquell tros de les seves terres.

Com us atreviu a trepitjar els meus camps sense el meu permís?, els hi va cridar l’amo del tros. -Fora d’aquí, marrecs del dimoni, i no torneu mai més!  Els nens van haver de marxar amb el cap cot, a la vegada que els veïns del poble que eren allà li recriminaven a aquell dèspota la seva actitud contra uns nens que no li feien cap mal a ningú i que, a més a més, a ells també els feia feliços veient-los jugar a futbol, amunt i avall d’aquell maleit tros de terra. Però aquells pobletans li va prometre a aquells nens que li buscarien un altre lloc perquè poguessin seguir divertint-se amb el seu joc favorit. I així seria que, pocs mesos després, aquells nanos tornarien a trobar-se en un altre camp, en un altre tros, i tornarien a ser feliços. I ha fer feliços als demés. I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.

 Després de la ficció relatada anteriorment, la realitat del penúltim capítol del conte protagonitzat pel Manresa aquesta temporada va ser un altre vull i no puc d’un equip blanc-i-vermell que va tornar a donar una gran imatge, aquesta vegada davant un gran equip, però que no va poder convertir el gran joc desenvolupat en, almenys, algun gol que li hagués deixat via lliure per dependre de sí mateix en la pròxima visita a Can Pexauet.

Les ocasions de gol van ser escadusseres, un parell pel Manresa i tres pels visitants. Una internada d’Izan Checa pel carril del mig, amb xut franc des de l’interior de l’àrea però que Arnau va minimitzar seria la primera (14’). Un pèrdua de pilota d’Àlex Iglesias li va permetre a Carreón presentar-se a boca de gol, però la seva rematada va estavellar-se en la part exterior de la xarxa (41’). A la represa seria Aleix Díaz qui va gaudir d’una gran ocasió, després d’una jugada de Solernou per la banda dreta de l’atac manresà, però el seu xut, amb la cama dreta, a un pam de la porteria visitant i amb Arnau batut, sortiria massa creuat (51’). Una falta directa de Ton Alcover, que anava a l’esquadra però que la seguretat Marc Vito la va convertir en anecdòtica (67’), i un cop de cap en planxa de Llamas que va obligar el porter manresà a fer una gran aturada (aturada, no refús), seria el bagatge ofensiu d’un Sant Andreu que, malgrat que és cert que va buscar sempre que va poder la porteria local, va donar mostres que l’empat no li era un resultat del tot dolent del tot.

No va poder ser. La munió d’aficionats que es van donar cita al Congost no van poder celebrar una necessitada victòria, però al final del partit sí que van reconèixer que aquells jugadors (aquells nens) els havien fet gaudir malgrat l’enèsim empat  d’una temporada en que el futbol no ha sigut just amb el seu joc. Potser em surto de mare, però si Isabel Díaz Ayuso diu que España li deu dos o tres (perquè s’atribueix haver fet fora Pablo Iglesias de la política activa i altres martingales), quantes li deu el futbol (de les que li ha tret) a un Manresa que, fora d’algun accident, ho ha brodat aquesta temporada?