El fotoperiodista va explicar que la política activa i la participació en la vida social i política sempre han estat presents en la història de la seva família. El seu avi va estar a la Batalla de l’Ebre, els seus pares es van conèixer en una manifestació per la mort de Salvador Puig Antich i un dels seus records d'infantesa és una manifestació del Primer de Maig, a braços de la seva mare, amb la policia corrent al seu darrere.

Borràs és il·lustrador de formació i fotoperiodista autodidacta per vocació. En l’àmbit del fotoperiodisme s’especialitza en qüestions socials, amb un interès especial pels moviments nacionals i d'ultradreta que actuen tant a Catalunya com arreu d’Europa, un fet que l’ha dut a endinsar-se en l’àmbit de la premsa escrita.

Jordi Borràs va destacar que “una cosa és fer periodisme sobre l'extrema dreta i una altra és que els mitjans de comunicació siguin palestra de l'extrema dreta. Als trolls professionals l'únic que s'ha de fer és ignorar-los”, va subratllar. També va explicar que  “no visc amb por, però sí d'una manera poc normal: no puc dir on visc”, en referència a les múltiples amenaces dirigides a ell i la seva família.

Actualment treballa com a reporter gràfic freelance col·laborant en diferents mitjans catalans com El Món, La Mira —on desenvolupa les funcions de cap de fotografia— o la revista basca Argia, entre d’altres. Al llarg dels anys ha col·laborat en mitjans de comunicació com La Directa, Nació Digital, Crític, la revista El Temps, el diari Ara, Berria, RAC1 o l’Agència Catalana de Notícies.

Borràs entén el periodisme com a eina de transformació social, és a dir, “com una eina que et permet canviar la societat, el periodisme no és comunicar, això és relacions públiques, el periodisme és explicar i contrastar” i va defensar que el periodista ha de ser “honest”. Sobre la seva feina també va remarcar que “el que m'agrada més és que cada dia és diferent, no m'avorreixo mai i em permet conèixer moltes persones diferents”.

La pandèmia, per a Borràs, ha estat una oportunitat única per retratar espais de manera que no es coneixien fins ara: “per exemple la Rambla de Barcelona no l’havia vist mai buida ni el dia de l’atemptat”. D’aquesta necessitat va néixer ‘L’any sense primavera”, amb textos de l’actriu i poetessa Estel Solé, que l’any passat el va portar a recórrer fins a 50.000 quilòmetres per retratar la Catalunya buida i per mostrar totes les cares de l’impacte del coronavirus a la nostra societat.

Podeu recuperar l’entrevista completa al següent enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=nEBEcAHfmFs.