Les reserves de les anomenades Conques Internes, per entendre'ns les de la Catalunya oriental, han baixat fins al 28%. Arribats al 25% s'entra en excepcionalitat i, per tant, les restriccions s'amplien una mica més, però encara no afecten l'aigua de boca. La primera setmana d'octubre, però ens va portar un senyor temporal que va donar registres de pluja i neu molt importants en alguns sectors de la serralada prelitoral i el Pirineu més oriental. A dalt de tot del Montseny, l'observatori de Puig Sesolles va marcar els 102 l/m², però la Tordera ni es va immutar. El Ter va rebre entre 25 i 50 l/m² a gran part dels observatoris de la seva conca, tot i que en forma sòlida al Ripollès. Malgrat tot plegat, gairebé ni ho va notar. Aquests són dos exemples que posen de manifest que el dèficit és enorme.

Si s'analitza l'anomenat índex de sequera, anomenat IPE i que trobareu a la pàgina Meteocat. Veureu que aquest índex a 2 anys dona dèficits extrems a una àmplia zona del nord-est i molt alt a dues conques com el Segre o el Ter. D'altres hi són a tocar. Quan un observatori històric en mesures, concretament des de 1914, com és el Fabra a la ciutat de Barcelona, enregistra els 2 anys consecutius i més secs de la seva història, ens provoca que tot el sòl i totes les reserves subterrànies quedin a prop de zero. Això significa que quan precipita, fins que aquestes reserves no s'omplen, l'aigua no va cap als cursos fluvials i els pantans que les emmagatzemaran. En definitiva, es necessita que hi hagi molta neu a les capçaleres pirinenques pel desglaç a finals de primavera i es necessiten moltes pluges per omplir aqüífers i xopar els sòls i que hi hagi resposta dels cursos hídrics. A més pluges, també baixa la demanda i llavors entraríem en una dinàmica de resposta positiva i ràpida de les reserves. Mentre això no passi, mala peça al teler.