El darrer partit de l'any, però, va ser una mica enfurrunyat, el rival, que juga a la divisió d'honor B estatal havia de ser –i de fet va ser– superior als bagencs d'entrada, però innecessàriament va venir excessivament crispat, generant alhora més crispació en l'àrbitre i fins i tot en la grada que es va veure sovint fins i tot interpel·lada pels desafiaments dels jugadors de blau. No calia. El rugbi no s'ho mereix.

Així les coses, de seguida, l'equip visitant va anar agafant renda en el marcador, sumant com formigueta, cop de càstig rere cop de càstig, fins a quatre de seguits (0-12, mentre que els manresans en fallaven dos). Tanmateix, abans del descans, Mathis Rendé, anotaria finalment el que seria el seu darrer xut entre pals de la temporada i un assaig de càstig visitant, assenyalat per un àrbitre que ja es començava a veure superat per les circumstàncies, situava en el marcador el 3-19 del descans.

A la represa, la superioritat visitant continuava sent evident, el Manresa hi posava més cor que ordre, amb poca combinació de passades i massa xoc amb l'espessa i pesada línia de defensa rival. Al 65, dos trys i una transformació sentenciaven el partit 3-31, però encara hi va haver temps per a l'assaig i la transformació de l'honor local (min. 68) a càrrec d'Adrián Calderón i amb xut de Ludovic Rodríguez. Va ser una jugada titànica d'anar guanyant metres, gairebé centímetre a centímetre, fins a la línia de marca, impactant una vegada i una altra amb el bloc petri de defensa sense perdre l'ovalada amb coratge i determinació que va tenir el premi de dignificar el resultat final.

En finalitzar el partit, els cossos de la blanc-i-vermella eren més masegats que altres vegades, però tots lluïen la satisfacció d'haver plantat cara i l'agraïment compartit de tot el grup per part de l'entrenador, en Jordi Simó, a tota la pinya final de jugadors, i sobretot, companys i amics, amb un gràcies, repetit per tres vegades, pronunciat amb certa emoció, que sonava a un fins aviat, és a dir, fins a la temporada que ve.