El Manresa va ser víctima dels seus propis errors i dels encerts del rival. Un rival que es va mostrar més intens, més incisiu i amb més ullal. Aquesta vegada l’equip manresà no es pot agafar ni a cap jugada dissortada (com els quatre pals a Mollerussa), ni a un rival amb la sort de cara. Senzillament, l’Atlètic Lleida va ser millor. En atac, amb tres gols i fent lluir Òscar Pulido en varies ocasions, i en defensa, reduint a la mínima expressió els intents visitants de sorprendre Pau Torres. Victòria justa dels blaus. Derrota sense pal·liatius dels blanc-i-vermells.

El millor inici dels locals, que dominaven territorialment i aconseguien aproximacions a l’àrea visitant, va estar a punt de traduir-se en el marcador després d’un refús curt de la defensa manresana, arran d’un corner, que va caure a peus de Wilber Hurtado, però Òscar Pulido va escopir el xut del pitxitxi blau amb el peu (7’). Poc després, però, el mateix Òscar Pulido va errar en una passada des del balcó de l’àrea i li va ‘regalar’ la pilota a Moró Sidibé, que afusellava sense pietat (12’). El guió del partit no va canviar gens, veient-se sobre el verd del Ramon Farrús un equip molt intens en totes les accions i que amb la seva pressió sobre la sortida de pilota del Manresa feia que els visitants travessessin la ratlla del mig del camp en comptades ocasions. Els dubtes en defensa dels deixebles de Mikel Azparren ocasionaven pèrdues de pilota, com la que es va produir poc més enllà del balcó de l’àrea i que Wilber Hurtado va traduir en el segon gol del matí (26’). Quatre minuts més tard Òscar Pulido va haver de volar per evitar el tercer gol, quan un xut es va enverinar en tocar en un defensa blanc-i-vermell i va dibuixar un globus que semblava impossible d’aturar (30’). La primera (i única) aproximació amb perill visitant arribaria quan Tom Diawara es va ficar fins la cuina i, a boca de gol, un defensa va enviar a corner en última instància (34’). Un llunyà però perillós xut de Moró Sidibé, refusat per Òscar `Pulido (36’) i un cop de cap a la sortida d’un corner de Sule, aturat pel porter visitant (41’), van ser les últimes accions ofensives clares abans del descans.

La represa va ser més equilibrada, però ara ja era també l’equip lleidatà el que se sumava a unes imprecisions compartides que donaven peu a un joc amb poca continuïtat. Tanmateix, fins l’equador del període també es va perdre la sensació de perill, en ambdues porteries. Fins que un perillós xut de Wilber Hurtado, des de la mitja lluna, el va haver de neutralitzar Òscar Pulido arran de gespa (68’). Tom Diawara responia per part visitant amb la seva segona internada fins la cuina, però la passada de la mort cap a l’arribada de Salva Costa, a boca de gol, la refusava un defensa in extremis (73’). Després Samsó protagonitzaria una cursa per la zona d’interior esquerra que va culminar amb una passada al cor de l’àrea i a la que Boris Garrós no arribaria miraculosament (79’). Com apuntàvem anteriorment, la represa va ser més equilibrada que una primera part en la que només hi va haver un color, però el Manresa va jugar amb la llosa del 2-0 a les esquenes. El gol que fes somiar no va arribar i, encara pitjor, la sentència sí. A la sortida del quart i últim corner botat per l’Atlètic Lleida, Nil Sauret va intentar un gol olímpic que Villote va acabar d’empènyer a l’altura del primer pal (87’). Un 3-0 que fa mal però que amb dues setmanes de descans oficial es podrà pair millor, i amb temps per carregar piles. Malgrat tot, qui no hagués signat acabar l’any ficat de ple en zona de promoció i set punts per sobre del sisè classificat?