Recentment en Salvador Sostres ha escrit un article, del qual copio el titular, sobre la situació de l’empresa familiar Camarasa i el seu establiment a la plaça Francesc Macià, dient que el millor que podien haver fet era incendiar-lo i cobrar de l’assegurança. Igual que ell, sé que el fet de veure en greus dificultats un negoci familiar reobre les ferides de la història del fracàs del propi; que, a aigua passada, es veu millor el que va portar al trist final. Respondre a una ploma com la de Salvador és, sens dubte, un esport d'alt risc. Però tothom té dret a una defensa, fins i tot quan la crítica ve embolcallada de brillantor literària i sentències lapidàries.

Sobre la família empresària Taribóvaig escriure el gener de 2022, després de parlar amb ells. He de reconèixer que, a diferència de Salvador, no els vaig advertir del perill ni els vaig suggerir alternatives tan contundents com les que ell proposa. Potser perquè no vaig creure que estigués en posició de fer-ho, o perquè vaig veure en ells quelcom que no em va semblar condemnat d’entrada. És cert que l’ADN no garanteix ni la transmissió de la capacitat empresarial ni la voluntat per exercir-la; però tampoc l’impedeix necessàriament. Cada generació afronta els seus propis reptes, i el mèrit del fundador no assegura la continuïtat ni l’èxit dels descendents.

Cada generació afronta els seus propis reptes, i el mèrit del fundador no assegura la continuïtat ni l’èxit dels descendents

També és cert que la majoria dels nous projectes fracassen. Però sense emprenedoria no hi ha supervivència empresarial. Cada intent, per arriscat que sigui, és una aposta pel futur. El projecte de Francesc Macià era molt ambiciós, fins i tot temerari si es vol, però els resultats a l’Illa Diagonal eren molt positius, cosa que demostra que no tot va ser una cadena d’errors. La raó és que no hi ha fracàs si s’aprèn dels errors. Les històries empresarials són plenes d’ensopegades, fins i tot de caigudes, que després han donat lloc a grans renaixements. “No diguis blat fins que estigui al sac i ben lligat; i vigila que no estigui foradat”. Ja veurem com acaba la història, i què fa en Marc en el futur. No és just tancar el llibre a la pàgina més fosca. El dret a guanyar diners sempre es compensa amb el risc de perdre’n. Així funciona el món empresarial. El que no té cabuda dins aquest joc legítim és la proposta, encara que sigui en to provocador, d’incendiar l’establiment per cobrar de l’assegurança. Seria èticament reprovable i contrari a qualsevol principi de responsabilitat.

El que no té cabuda dins aquest joc legítim és la proposta, encara que sigui en to provocador, d’incendiar l’establiment per cobrar de l’assegurança Finalment, professionalitzar l’empresa no vol dir necessàriament excloure la família. Vol dir exigir formació, criteri i compromís, tant si es porta el cognom fundador com si no. I en aquest cas, no podem obviar que el tancament dels punts de venda a El Corte Inglés ha estat un factor que probablement ha contribuït, de manera decisiva, a la situació actual. Les empreses familiars són fràgils, però valentes. No totes sobreviuen, però totes mereixen una cosa més que una làpida. Mereixen comprensió, context i, per què no, una segona oportunitat.