El Pare Almeida, segons la tradició oral, era un jove novici que formava part del convent de San Diego, a Quito, durant l’època colonial. Tot i haver-se compromès amb una vida de fe i oració, el jove Almeida no era un religiós gaire disciplinat i fugia cada nit saltant per sobre dels murs del monestir per anar a divertir-se pels carrers de la ciutat. Assistia a festes, bevia i buscava plaers mundans, tot i la seva condició de clergue.Per dur a terme les seves escapades nocturnes, utilitzava una gran creu de pedra situada al mur del convent que li servia com a suport per pujar i baixar la paret.  Una nit, mentre tornava d’una de les seves sortides, en passar per davant de la creu, va sentir una veu que li digué: "Fins quan, Pare Almeida?" La veu no tenia un origen clar, però ressonava dins seu amb una força inqüestionable. Aquella pregunta la va interpretar com una crida divina, va entendre que el seu comportament estava desviant-se de la seva vocació i dels seus deures espirituals i, a partir d'aquell moment, la seva vida va fer un gir radical. Va abandonar les seves escapades, es va dedicar amb devoció a l’oració, a l’ajuda als pobres i a la penitència. Segons la llegenda, va acabar els seus dies com un home sant i exemplar, completament transformat.