 |
|
|
|
Margarita Santmiquel, néta d’un soldat republicà desaparegut el 1939, ho té clar: “per trobar l’avi, cal creuar l’ADN del meu pare amb la fossa que es va obrir a Prats de Lluçanès i, si no coincideix, cal obrir les altres del poble”.
Fa pocs dies que les mostres de sang del pare de la Margarita, Agustí Santmiquel, de 87 anys, van arribar al Laboratori de Genètica Forense de la UB gràcies al suport de l’Ajuntament de Navàs, que es va fer càrrec del transport i dels 150 euros que costa l’extracció i la conservació de l’ADN. Ara, la família espera impacient “que es puguin creuar les dades; el volem enterrar amb els nostres”.
Agustí Santmiquel va perdre la pista del seu pare quan tenia 10 anys. Era el 1939 “i encara recordo el dia en què em van donar la carta”, una missiva que, 77 anys més tard, ha acabat esdevenint l’únic indici físic que provaria que Llorenç Santmiquel Camprubí pot ser a Prats.
Durant la Guerra Civil, la població del Lluçanès va quedar a la rereguarda i va rebre un gran nombre de refugiats de Catalunya i de l’Estat espanyol. L’Agustí era un nen, però reté a la perfecció les històries que s’explicaven: que el seu pare i un amic es van amagar a Prats, que “uns de l’altre bàndol els van denunciar”, que l’amic va tornar a Navàs, però que el seu pare, “potser per covardia o perquè estava malalt”, va optar per quedar-se “amb més gent”, i que “un escamot de moros els van afusellar“.
Dies més tard, “uns homes de Prats van fer arribar la carta: ens van dir que l’havien trobat entre uns morts i que havien vist que anava dirigida a una senyora de Navàs, la meva mare”. La carta i el relat de l’amic són els indicis que la família fa valer per reclamar la identificació.
Una carta de to quotidià, però molt emotiva
La carta, que la família guarda com un tresor, parla de coses ben quotidianes. Gràcies a l'escrit, sabem que el pare de l'Agustí recordava "el conill i les mongetes" que li feia la dona i que es preocupava per "com anava la collita". En el text, explica també que envia dues postals buides perquè el seu fill Agustí l'escrivís per “saber la lletra que fa”.
L'escrit forma part de la correspondència més o menys periòdica entre Llorenç Santmiquel i la seva esposa, Maria Puigbó. Se sap al llegir-la, ja que Llorenç hi diu textualment "dins la carta he trobat un retrat de l’Agustí, trobo que ha quedat molt bé, està molt maco, n’he estat molt content".
"Ningú ens va dir que s'havia obert una fossa a Prats"
Arran d'aquesta entrevista i de la recerca paral·lela que s'ha fet per bastir el reportatge, Margarita Santmiquel va saber que una de les dues fosses que la Generalitat ha obert fins ara estava, precisament, a Prats. Va ser el 2004 i se’n fa creus “perquè estem anotats al registre de la Generalitat des de fa 12 anys, ningú ens ho va dir”.
Per això, demana que es puguin creuar les dades, un fet que també exigeix Marc Antoni Malagarriga, un dels impulsors del Banc d’ADN: “cal fer girar la roda de les identificacions. Tenim un banc, mostres de vius i restes exhumades, però la Generalitat ho té parat”, motiu pel qual han iniciat un procés a Buenos Aires per a requerir-ho judicialment perquè "a l'estat espanyol no tindria recorregut", assegura Malagarriga, que s'ha queixat reiterades vegades "de l'opacitat que mostra la Generalitat en tot aquest tema".
L'impulsor del banc, que busca el seu avi, detalla que "encara no s’ha fet mai cap comparació i cal exigir-ho". En aquesta línia, detalla que "sí que és veritat que hi ha més de 500 fosses per obrir i documentar, però si no podem creuar dades no serveix per a res. Per tant, creiem que és millor començar pel que ja tenim".
A la fossa de Prats, de setze metres quadrats, van aparèixer set esquelets d'home, amb edats compreses entre els 22 i 39 anys, i una mitjana propera als 30. Es tractaria, segons l'estudi de la Generalitat, de sis soldats i un civil, que haurien mort per arma de foc. L'únic que es va poder identificar va ser el civil.
Navàs i la Garriga, pioners en pagar les extraccions
Navàs va ser el primer Ajuntament de tot Catalunya que es va adherir al manifest del banc d’ADN i, juntament amb el de la Garriga són, ara per ara, els dos únics que faciliten la portada de mostres i es fan càrrec de tots els costos. A Navàs, Agustí Santmiquel ha estat el primer veí a qui se li ha tret sang. A La Garriga, fa pocs dies es van recollir mostres de cinc persones.
Per formar part del banc, cal extreure una petita mostra de sang als familiars de la persona desapareguda. Una part de l’extracte sec de la sang on hi ha l’ADN purificat es guarda a –75 °C al Laboratori de Genètica Forense de la UB i una altra es lliura als interessats, juntament amb tota la documentació que ho acredita. Tot aquest procés costa 150 euros.
Malagarriga concreta que la paraula "anàlisi" emprada en aquest procés "està mal utilitzada perquè no s’analitza res: s’extreu ADN de la sang. I es treu amb molta quantitat i qualitat perquè es puguin fer centenars de proves durant anys". L’ADN de la sang, diu, "té més durabilitat del que es pot treure d’un cabell, per exemple".
De moment, ja hi ha uns 120 donants, "que representen unes 80 famílies, ja que hi ha famílies amb més d’un donant". A Catalunya hi ha més de 4.700 famílies que busquen familiars desapareguts.
|
