 |
|
|
|
Les mina de Súria es convertirà al juny en la primera d'Europa que és capaç de produir potassa vermella i reutilitzar la part del mineral que fins ara es rebutjava per convertir-lo en una de les sals més pures del món. Ahir al matí, ICL Ibèria Súria & Sallent –abans anomenada Iberpotash– va obrir per primer cop als mitjans la nova fàbrica de sal vacuum, una planta “innovadora i tecnològicament molt avançada” que ja està en fase de posada en marxa i que d'aquí a dos mesos tindrà capacitat per produir 750.000 tones anuals, segons va explicar Josep Cuadros, el project manager de la planta.
El nou centre canvia de manera radical el paradigma de la mineria en aquesta població, ja que el que fins ara es considerava un residu es veu avui com un recurs. I permet també que Iberpotash obri el seu ventall de productes. A la potassa vermella de tota la vida, utilitzada per fer fertilitzants, se li sumen dos tipus nous de sals d'alta qualitat i un nou tipus de potassa, la blanca.
La planta funciona com una olla a pressió de les que hi ha a moltes cuines, tot i que molt més magnificada. L'olla d'Iberpotash fa 16 metres –la planta arriba als 40– i té 120 quilòmetres de tubs de titani. Per dins viatja la salmorra; per fora, l'aigua, que es fa bullir per iniciar un procés d'evaporació que transformarà la salmorra en cristalls de clorur sodi. En la primera etapa de cristal·lització s'aconsegueix la sal de més qualitat, d'un 99,97% de puresa. Se'n faran 600.000 tones anuals i es destinaran al 100% a un sol client, la multinacional Akzo Nobel –líder en el sector, amb qui ICL té un contracte d'exclusivitat–, que la utilitzarà per a la indústria electroquímica com a base per a la fabricació de PVC –sobretot–, clors i lleixius.
Nou mercat: l'alimentació humana
En una segona olla de cristal·lització s'obté la sal per a l'alimentació humana, un tipus de producte que mai s'havia fabricat a Súria. Se'n faran 150.000 tones anuals que aniran totes a la planta d'embalatge de Sal Vesta Iberia de Sant Fruitós de Bages, una firma creada expressament per ICL i Akzo Nobel per comercialitzar la sal que necessita ser empaquetada –no es pot vendre a granel com la primera–. Se'n farà sal de la que es pot trobar en un supermercat, però també per als tractaments d'aigua. Té una mica menys de puresa (99,5%), però estarà “molt per sobre” de la que ara s'ofereix al mercat, que acostuma a vorejar el 97%, el mínim que exigeix la llei.
La fàbrica té encara una tercera olla a pressió, però en aquest cas per cristal·litzar potassa. I és que, tot i que Iberpotash intenta aprofitar-ne al màxim quan treu el mineral de la mina, sempre hi ha restes. Ara també es reaprofitaran per produir potassa blanca, que és apta per a la indústria electroquímica i l'alimentació. El clorur potàssic es troba, per exemple, en les sals baixes en sodi indicades per a persones amb la pressió alta. Cuadros va detallar que se'n fabricarà “una quantitat petita, 25.000 tones, que comercialitzarà ICL, però es tracta d'un reaprofitament molt valuós que fins ara no fèiem”.
Sense aigua
Un cop fets els tres processos, arriba “la part més innovadora”. I és que la mateixa aigua que s'ha fet servir es redirigeix a l'inici, que és un circuit tancat. “En la majoria de plantes del món es llança a través d'un col·lector”, va apuntar Cuadros. De fet, només un 5% de l'aigua que necessita la planta prové del riu, la resta es reaprofita –després de l'evaporació per fer cristalls es torna a condensar– o s'agafa de la salmorra que abans s'introduïa al col·lector de les fàbriques velles de potassa vermella que va a parar al mar: “Hem deixat d'abocar-hi entre un 12 i un 13%.”
Reducció de runams
L'acord entre ICL i Akzo Nobel és per a dues plantes. L'empresa minera està a l'espera del pla director per saber on pot ubicar la segona. Amb les dues plantes en marxa, es reduiria el ritme actual d'abocament als runams en 1,5 tones l'any, però encara no n'hi hauria prou per començar a agafar sal ja dipositada a les muntanyes. Segons Cuadros, faria falta “una tercera planta” per començar a buidar. Això, però, “depèn de les condicions del mercat i de la capacitat d'inversió”.
500 milions d'euros
El pla Phoenix comportarà una inversió de 500 milions d'euros. La primera fase actual preveu la planta de cristal·lització, la rampa, la planta de compactació, l'extensió de la planta de flotació i la logística necessària, com ara carreteres i hangars. Havia de pujar 170 milions, però acabarà costant 200 milions pel retard de la rampa. La segona fase inclou la segona planta, la terminal del port de Barcelona i la logística, i està pressupostada en 300 milions d'euros. |
