Els economistes expliquen que, si l'Executiu només permetés el funcionament de la indústria que garanteix els béns essencials, l'Estat espanyol entraria en l'anomenada «economia de guerra». El professor dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Josep Lladós explica que aquesta situació implicaria prendre decisions com les que es prenen en situacions de conflictes armats: «Seria fer una cosa semblant al que es feia en períodes bèl•lics: reconduir el sector productiu cap a les necessitats prioritàries que, ara per ara, són les del sector de la salut».

El president del Govern, Pedro Sánchez, ja va anunciar fa pocs dies que està parlant amb diferents empreses perquè fabriquin exclusivament material sanitari. Aquesta és, segons l'expert, una de les vies que suposaria l'economia de guerra, la de l'«encàrrec» de material a les companyies per part de l'Executiu, ja que seria qui compraria els béns amb fons públics.
Però hi ha una altra alternativa: la de la «intervenció directa», és a dir, que per decret s'obligui el sector industrial a produir tot el que serveixi per a protegir els professionals i ajudi a ser més eficaços en el tractament dels ingressats als centres hospitalaris mentre duri el conflicte. Lladós, que també és investigador del grup Digital Business Research Group (DigiBiz), explica que aquesta mena de polítiques inclourien no solament les fàbriques que ja eren proveïdores del sector sanitari, sinó també altres que puguin aportar algun recurs complementari o substitutiu.

Recursos sanitaris en lloc de material militar
«No costaria gens trucar a Inditex perquè comenci a produir mascaretes, bates o altres elements de protecció», exemplifica Lladós, que apunta que a Catalunya ja s'han començat a produir respiradors amb impressores 3D. Això sí, puntualitza que, com que aquesta és una crisi sanitària, caldria fer front, en aquesta economia de guerra, a la tardança que suposaria el procediment d'homologació abans que el material arribés als hospitals. Si en les situacions bèl•liques, que van provocar l'origen d'aquesta mena de polítiques, es proveïa de material militar els exèrcits i es necessitaven soldats perquè anessin a la batalla, ara les decisions econòmiques es destinarien a crear recursos sanitaris que ajudessin els milers de professionals de la salut que ja són a la primera línia dels hospitals de tot l'Estat. L'economia de guerra es traduiria, per tant, a considerar essencials les activitats que proveeixin de subministraments el sector sanitari i, per tant, a reorientar temporalment la producció a aquesta finalitat.

El professor de la UOC opina que aquestes mesures serien convenients i urgents per a frenar el coronavirus, però també indica que, en una economia de guerra, caldria fer un pas més pel que fa al confinament. Un estat en aquesta situació paralitzaria tots els sectors que no estiguessin en disposició d'elaborar productes essencials, mentre que, actualment, encara hi ha moltes activitats que es mantenen en funcionament en tot el territori i els treballadors van al seu lloc de feina diàriament. «El Govern espanyol haurà de reflexionar si ha d'anar més enllà del confinament per tallar contagis i prohibir activitats productives no essencials», assegura, i apunta que ja s'han sentit veus pel que fa a aquesta mesura des de Catalunya i altres comunitats que consideren que mantenir actiu el transport col•lectiu, per exemple, podria augmentar els riscos.

Quines conseqüències té l'economia de guerra?

Que un estat paralitzi tota la producció no essencial i se centri a fabricar només el que necessita amb urgència té efectes greus, confirma l'investigador: «Sabem que tindria unes conseqüències econòmiques i socials importants. Més confinament tindria, evidentment, un impacte econòmic més intens, però probablement també revertirà més ràpidament la corba de contagis», especifica Lladós, que considera que caldria tenir en compte la flexibilitat en aquesta mena de polítiques. «Les circumstàncies són extremes», afegeix, i també opina que és temps de prendre mesures d'expansió fiscal que tractin de sostenir l'ocupació i l'activitat. «Però si la crisi sanitària exigeix confinament, la política econòmica s'ha d'orientar cap al manteniment de rendes i el reforç del sector sanitari, mitjançant una actuació pública que combini mesures fiscals, augment de despesa i inversions i canvis normatius», detalla.

El Govern espanyol seria el comprador únic o prioritari dels béns essencials que es produïssin amb l'activació de l'economia de guerra, la qual cosa suposaria, per tant, un augment del deute públic. La recessió econòmica és, doncs, inevitable, però, de la mateixa manera que en els conflictes bèl•lics es guanyen territoris o poder, en aquesta crisi es guanyarien vides. «No hi ha cap prioritat política més important que la salut i la supervivència de les persones», apunta Lladós. També és important pensar en com es mantindrien els ciutadans que veiessin suspesos els seus llocs de treball per la paralització de la resta de sectors productius. El professor pensa que es podria plantejar una renda mínima de crisi per als col•lectius socials més vulnerables que fos complementària al subsidi d'atur fins a la reversió de la crisi sanitària.

Economia de guerra com a base de les polítiques, sí, però no amb aquest nom. Al professor de la UOC no li semblen adequades, en l'escenari actual, les connotacions bèl•liques per parlar d'aquesta crisi perquè el Govern espanyol, recorda, no necessita material militar i l'exèrcit no és la punta de llança de la contenció de la crisi. «El que hi ha és una lluita tremenda del coneixement i la ciència per vèncer un virus que, per primera vegada, afecta l'ésser humà. Es tracta d'un problema d'una complexitat alta que suposa un repte científic», proclama.