El camp del Congost va viure, doncs, una jornada amarga i el CR Spartans de Granollers va jugar amb creixent motivació extra davant de les conseqüències també creixents a causa de les febleses amb què havien de competir els locals. I en van saber treure bon profit des de ben aviat.

És veritat que els manresans es van posar per davant amb un 3-0 (min. 3), i amb un 6-5 (min. 17). Però des d'aquest moment el Manresa va començar a notar, i de quina manera, el desgast físic i psicològic de jugar amb clara inferioritat. Tres cops de càstig gairebé consecutius en quatre minuts van donar als Spartans la primera embranzida forta (6-14, min. 24). Els locals es van resistir a deixar escapar el partit amb un nou cop de càstig (9-14, min.25) però al descans la diferència visitant ja era de 9-17.

En la represa, l'amor propi dels manresans no va ser una eina prou efectiva. Els Spartans tornaven a xutar cop de càstig en el min. 44 (9-20) i els locals ja tenien moltes dificultats per a seguir el ritme visitant. Les emocions a flor de pell i la impotència de veure com s'escapava una victòria tan desitjada eren la tònica dominant. A la segona part, per exemple, el Manresa sumava una darrera de l'altre fins a 4 expulsions temporals (minuts: 48, 50, 68, i 75) i una de definitiva a les acaballes del matx. En alguns moments la inferioritat numèrica era ja gairebé escandalosa de fins a tres jugadors menys respecte de l'adversari.

Amb tot, a falta de poc més de 8 minuts, el Manresa va estar a escassos centímetres de marcar i a més en una posició molt central, gairebé a tocar dels pals, el que hauria facilitat la posterior transformació. D'un hipotètic 16-20 que encara hauria pogut fer somiar amb una èpica remuntada es va passar al que ja seria definitiu (9-27, després d'una carrera veloç i brillant després d'un xut de continuació) que esdevingué colofó de la victòria vallesana.