A primers del segle XX, quan se’n van multiplicar els casos, va ser qualificada d’epidèmia i va començar la recerca d’un vaccí per combatre’n la transmissió. Aquesta vacuna no arribaria fins al 1955, desenvolupada als Estats Units pel doctor Jonas Salk. Les campanyes de vacunació que es van impulsar tot seguit en van reduir exponencialment l’impacte.

Però a l’Estat espanyol les autoritats sanitàries van trigar molts anys a importar-la i, encara pitjor, van negar l’epidèmia públicament i van provar de minimitzar la importància dels casos. A Manresa, lamentablement, no s’han conservat les dades de l’afectació, però no ens falten testimonis ni tampoc el record popular de tots aquells nens allitats a la terrassa de l’antic sanatori de Sant Joan de Déu. I el cas és que aquesta història no s’ha acabat: ara, al cap dels anys, les seqüeles de la malaltia encara cuegen i poden accentuar-se.