En els últims dies hem sabut que la princesa Ana d’Anglaterra no planteja jubilar-se fins als 90 anys. Una notícia que, entre la sorpresa i la incredulitat, ens recorda l’humor dels còmics de Mortadel·lo i Filemó, on el professor Bacterio inventa una fórmula perquè els treballadors mantinguin les seves capacitats fins als noranta... amb resultats desastrosos. La ficció esdevé paròdia d’una realitat que cada cop més planteja debats seriosos sobre l’edat de jubilació.

Ara bé, no totes les feines permeten allargar la vida laboral tant com voldríem. És cert que l’esperança de vida és més alta, però això no sempre va acompanyat del mateix nivell de salut o agilitat. Algunes professions impliquen esforços físics o estrès continuat que fan difícil mantenir el ritme amb l’edat. Per això, més enllà d’augmentar l’edat legal de jubilació, caldria reflexionar sobre com adaptar els entorns laborals i garantir una retirada digna quan arribi el moment.

Al cap i a la fi, treballar hauria de ser compatible amb una bona qualitat de vida, i jubilar-se, una etapa per gaudir del temps guanyat. Tant si és als 65 com als 90, l’important és arribar-hi amb salut, amb la sensació d’haver fet un bon camí i amb prou energia per encetar-ne un de nou. Cada persona té el seu ritme, i respectar-lo és la millor manera de viure bé cada etapa de la vida.