 |
|
|
|
La paraula “vergonya” és una de les que més va sonar en el què ha estat el primer cap de setmana del Festival de Cinema Solidari de Navarcles, el Clam, que amb testimonis presencials i un dur documental sobre “el drama dels refugiats” va remoure els estómacs i les consciències d’un públic que, a la sortida, assegurava que no li havia agradat el què havia vist i escoltat.
I és que no va ser fàcil seguir amb enteresa les declaracions d’Òscar Camps, que va recollir el premi Pere Casaldàliga per la tasca que la “microonege” que dirigeix, Proactiva Open Arms, està fent al mar Egeu; ni les que va fer Maisda Turki, activista catalana de pare sirià que està iniciant un projecte al mig del camp d’Idomeni, ni les del periodista Dani Campos, autor d’un documental que es titula Sin Refugio perquè, tal com va dir, “no podem anomenar refugiats a unes persones a les quals no donem refugi”.
Tots tres van evidenciar que “Europa no està fent prou”. O pitjor: “no està fent res”. I van posar de manifest que la poca ajuda que reben els milers de persones que decideixen embarcar-se en aquest amarg viatge és aportada per “gent normal amb pocs recursos que un dia decideixen aixecar-se del sofà, dir prou, i marxar a ajudar”.
El cas el va relatar Òscar Camps, però el va repetir hores més tard Maisda Turki, i encara es va tornar a sentir, multiplicat, per tots els testimonis que Campos recull en el documental. Des d’una noia que reparteix plàtans al camp d’Idomeni a un petit grup que els ofereix un te calent diari. Petits però grans gestos de voluntaris que intenten fer passar els dies “una mica menys pitjor” als refugiats.
Determinació i desobediència
Ho fan amb “determinació i desobediència”, va dir Camps, perquè “és hora de fer: són 135.000 refugiats en sis mesos, 11.000 dels quals rescatats a la deriva al mar Egeu amb embarcacions reciclades”. I, tot, fet “sense rebre ni un cèntim de cap administració, només amb petites aportacions, un fet que demostra el què es pot arribar a fer amb pocs diners i demostra també el què determinadament no ha fet Europa”, va reblar.
Colpidores van ser també les declaracions de Turki i Campos, recent arribats d’Idomeni, un lloc on els nens “ja no dibuixen arbres, sinó tancs i morts”, un indret on s’acumulen infants que “ja fa més de dos anys que no van a l’escola”, on hi ha persones “que han fugit d’una guerra jugant-se la vida al mar” i que ara passen els dies “fent cues per a tot” i, sobretot, “esperant no se sap ben bé què, perquè el pitjor de tot és el no saber”.
El “vergonyós” acord europeu serveix per als nous refugiats, però no per als 15.000 que han quedat atrapats a Idomeni, ni als 50.000 que es calcula que campen per Grècia: “No els afecta el tractat, però tampoc poden continuar el seu camí”.
Una mirada no inventada
El Clam va dedicar el primer cap de setmana a Síria, però també hi va haver temps per no sortir del cine amb llàgrimes d’indignació als ulls. Un dels documentals que més va brillar va ser Lolo Rico, la mirada no inventada, un extens repàs a la biografia d’una dona que als anys 80 va aconseguir “colar tesis anticapitalistes” a la televisió espanyola a través del popular La Bola de Cristal. El festival continua amb un sense fi de pel·lícules compromeses fins diumenge vinent. |
