El dissabte 1 d'octubre, l'arxiver de la vila, el Dr. Andreu Galera, realitzarà una visita comentada al temple gòtic parroquial a fi d'explicar in situ el cicle constructiu de l'edifici al llarg dels segles XIV, XV i XVI. La visita, gratuïta, tindrà lloc a les 18:30h i s'iniciarà a la portalada del Mercat.

El diumenge 2 d'octubre, a les 18h, l'església de sant Miquel acollirà un Ofici Solemne presidit pel bisbe de Solsona, Mons. Francesc Conesa, i amenitzat musicalment per la Coral Cardonina. Al finalitzar la celebració eucarística, el cor cardoní interpretarà la nova versió dels Goigs al gloriós Arcàngel sant Miquel, musicats pel seu director, Ovidi Cobacho Closa. En acabat, els gegants de la vila faran una ballada a la sortida del temple i, tot seguit, es farà una botifarrada popular a la plaça de la Fira de Dalt.

Aquests actes s'emmarquen dins el Trienni commemoratiu que ha impulsat la parròquia de Cardona amb l'impuls de diferents entitats del municipi i que els propers anys tindran continuïtat amb la celebració del 600 aniversari de l’arribada de Nostra Senyora del Patrocini i la figura gòtica de la Mare de Déu portada des de Marsella (1423-2023) i el 625 aniversari de l’arribada de les relíquies dels Santa Màrtirs (1399-2024).

La construcció d’un nou temple parroquial pel Dr, Andreu Galera

El proppassat dilluns 13 de juny, la nau gòtica de l'església parroquial de Cardona celebrava el 625 aniversari de la seva consagració. Emplaçada al bell mig del centre històric de la vila de Cardona, l'església de Sant Miquel ha estat al llarg del temps el centre espiritual i social d'aquell grup d'homes i dones que en virtut dels seus estaments i oficis, -fossin mercaders o simples menestrals-, s'establiren sota l'empara i servei del nostre castell i dels seus senyors, els vescomtes, comtes i ducs de Cardona. Ells van ser l'eix vertebral de dos mons que, tot i la seva aparent contraposició, tenen més coincidències que diferències. Per un costat el món feudal i l'ordre senyorial, representat pels senyors jurisdiccionals, els Folc, i la comunitat de canonges de Sant Vicenç. I per l'altre la nova comunitat urbana de bracers, manufacturers i mercaders sorgida a l'ombra del seu castell.

Documentada a partir de l'any 1013, l'església de Sant Miquel exercia la cura d'ànimes en aquest incipient burg com a filial de l'església canònica de Sant Vicenç, matriu de la parròquia de Cardona. Per això mateix, el canonge sagristà nomenava a un prevere per a que servís aquest temple i complís les funcions pastorals entre els fidels. L’apel·latiu donat aleshores pel capítol de canonges a aquest clergue era el de capellà de Sant Miquel o de Cardona.

Aquesta situació es va mantenir més o menys invariable fins la primera meitat del segle XIII, quan Sant Miquel deixa de ser una simple filial de la canònica per a començar a desenvolupar el paper d'església parroquial del nucli urbà. L'any 1223, l'abat i els canonges cedien al seu favor els drets de sepultura en la vila i terme de Cardona. I pocs anys després, al 1259, en prescriure l'abat les taxes que el capellà podia rebre dels fidels per les activitats pastorals pròpies de la cura d'ànimes, s'observa com per primera vegada se'ns parla de Sant Miquel com a parròquia pròpia i que el seu termenat parroquial s’identifica amb la vila i terme de Cardona. Dues dècades després, a partir del 1270, els administradors de Sant Miquel ja comencen a signar en la seva condició de rectors, a la vegada que la parròquia primigènia de Cardona es dividia en dos. Per un costat el castell de Cardona i la seva muntanya, adscrita a la canònica de Sant Vicenç. I per l’altra la vila i el seu temple de Sant Miquel amb la resta del termenat de Cardona (llevat de la parròquia de Sant Joan de Bergús). Una nova dinàmica que no es poden entendre sense tenir en compte factors tan diversos com l'impuls donat a la configuració de les parròquies des del iv Concili de Letrán (any 1215) o el creixement demogràfic i urbà experimentat per la vila de Cardona a tot el llarg del segle XIII, convertint-se en un nucli de segon ordre dins el context urbà del Principat. El desenvolupament de la vila de Cardona va comportar la identificació del nucli urbà i del seu territori d'influència amb el terme parroquial de Sant Miquel. D'aquesta manera es definien els elements constitutius de la parròquia: església, rector, terme parroquial i comunitat de fidels. Tot i així, Sant Miquel encara havia de continuar sota l'autoritat de la canònica i del seu canonge sagristà en la seva condició de sufragània per espai de tres segles més.

Va ser aleshores, cap a la fi del segle XIII i començament del següent, quan s'iniciaren els treballs per a bastir una nova església més d'acord amb la nova cultura del gòtic, i que a la vegada fos el símbol de la nova realitat política, social, econòmica i cultural que representava la vila de Cardona. L'any 1322, les obres rebien el qualificatiu d’un” treball molt sumptuós”. L'obra va ser costejada amb les donacions i els llegats pietosos dels fidels. Els vilatans més rics, sobretot els mercaders, contribuïren amb la construcció de les capelles laterals i la fundació de les capellanies o beneficis eclesiàstics simples. Entre 1310 i 1410, es van instituir un total de 24 capellanies. Sovint, els fundadors llegaven els diners necessaris per a la construcció d'una de les capelles laterals del nou temple, amb expressa manifestació d’instituir un altar i benefici sota una determinada advocació. D'altres, només llegaven els diners per a la fundació de l'altar i benefici dins una capella que ja era ocupada per una altra advocació. La conseqüència d'aquest procés va ser que el nombre d'altars va créixer significativament (l’antic temple romànic només en tenia tres, el principal dedicat a sant Miquel Arcàngel i els dos consagrats a sant Pere i santa Maria), a la vegada que també ho feia el nombre de clergues fins el punt que en una mateixa capella hi podien conviure dos o tres beneficiats. Lluny quedaven els temps en que l'església de Sant Miquel era servida només pel rector i el seu vicari. L’any 1417, els vint-i-quatre preveres beneficiats de la parròquia de Sant Miquel es constituïen en comunitat secular en compliment del disposat pel bisbe d’Urgell.

El contrapunt a aquest protagonisme dels prohoms de la vila, fou el perfil baix adoptat pels senyors del castell en aquesta primera fases de les obres, circumstància que s’explica pel patronatge que exercien sobre l’església canònica de Sant Vicenç. Tot i així, van afavorir el desenvolupament del projecte amb la concessió feta l’any 1346 de les dues torres situades a la plaça de la Fira que corresponien a l’antic perímetre defensiu de la vila. Amb el seu enderroc, el vescomte Hug II facilitava l’espai necessari, a la vegada que lliurava la seva pedra per a la construcció del nou temple i oferia la possibilitat d’aprofitar la cinglera sobre la qual es fonamentava com a pedrera on obtenir la pedra a menester pels treballs, que s’havien de perllongar a tot el llarg dels segle XIV i bona part del XV. La consagració del nou temple es va fer el dimecres 13 de juny de 1397 a càrrec de Joan, bisbe d’Othona, en la seva condició de delegat del llavors bisbe d'Urgell, Galceran de Vilanova. L’església bastida fins aleshores responia a l’esquema de nau única de 50 metres de llargària per 23,5 d’amplària i 18 d’alçària amb una àbsida poligonal de set costats de la mateixa amplada que la nau, i dotze capelles laterals entre contraforts. El seu cobriment inicial es va resoldre pel que fa a la nau central amb cinc arcs diafragmàtics i embigat de fusta a doble vessant amb coberta de teules, mentre que la capçalera i les capelles laterals ho feien amb volta d’aresta. A remarcar la desviació d’uns 0,80 metres de la nau central en el seu eix i com les capelles laterals del costat de l’Evangeli perdien progressivament profunditat en haver-se d’adaptar a la trama urbana.

En els segles següents l'obra original patiria diferents reformes, entre les quals s’han de destacar la reforma del cobriment de la nau central amb la construcció de l’actual volta de pedra (1501-1511), l’obratge de la cripta dels Sants Màrtirs (1511-1513) i les ampliacions barroques fetes en l'àrea del cementiri parroquial a partir de l'obertura de la façana de migdia amb els altars del Roser (1606), de sant Aloi i sant Marti (1637), de la Puríssima Sang de Crist (1674), dels Dolors (1742; i del Carme i de sant Antoni de Pàdua (1744).

L’any 1589, la rectoria de Sant Miquel aconseguia del bisbe d’Urgell el permís per administrar els sants sagraments, fins aleshores reservats exclusivament a la sagristia de l’església del castell. Circumstància aquesta que suposava l’alliberament definitiu de la seva condició de sufragània de Sant Vicenç. L'any 1842, el regent del Regne decretà per Reial Ordre l'annexió de la parròquia de Sant Miquel amb la de Sant Vicenç (que aleshores restava ocupada per l’exèrcit reial com a part de la caserna del castell). Unió que va ser confirmada, posteriorment, en l'any 1851 pel Concordat entre Espanya i la Santa Seu. A partir de llavors l'església de Sant Miquel i el conjunt d'edificis parroquials que s'agrupen entorn seu, han estat el centre de culte de la parròquia de Sant Miquel i Sant Vicenç.