Cremós, dolç i aromàtic, aquest beuratge s'ha convertit en un símbol de les celebracions hivernals als Estats Units, però el seu origen és molt més antic i europeu del que podria semblar. El ponx d'ou té les seves arrels a Anglaterra, al segle XVII. Allà es preparava una beguda anomenada posset, feta amb llet calenta, ous i vi o cervesa, a la qual s'afegien espècies com la nou moscada. Aquesta combinació, força luxosa per l'època, era pròpia de les classes altes, ja que ous, sucre i espècies eren productes cars.

Amb el temps, la recepta va viatjar cap a les colònies britàniques d'Amèrica del Nord. Allà, el vi i la cervesa van ser substituïts pel rom caribeny, molt més assequible i fàcil d'obtenir. Aquesta adaptació va donar lloc a la beguda que avui coneixem com a egg nog, nom que probablement prové de la paraula "noggin", que designava un petit got de fusta utilitzat per servir licors.

El egg nog es prepara tradicionalment amb ous batuts, llet o nata, sucre i una mica d'alcohol —habitualment rom, bourbon o brandi—, tot plegat aromatitzat amb espècies com la canyella o la nou moscada. Tot i que n'existeixen versions sense alcohol, la versió clàssica és reconeguda pel seu sabor ric i per la calidesa que aporta en ple hivern.

Als Estats Units, el ponx d'ou es comença a consumir a finals de novembre, coincidint amb el Dia d'Acció de Gràcies, i es manté com a tradició fins a Cap d'Any. A moltes llars es prepara de manera casolana, però també és molt comú trobar-lo ja embotellat als supermercats durant la temporada nadalenca.

Per als americans, el ponx d'ou no és només una beguda, sinó un ritual familiar i festiu. És el que acompanya les trobades, els brindis i les cançons de Nadal. A més, ha esdevingut un element habitual a la cultura popular, apareixent en pel·lícules, sèries i anuncis que evoquen l'esperit nadalenc.