 |
|
|
|
El nom que apareix a la fitxa tècnica és Fàbrica del Salt, tot i que tothom a Manresa la coneix com la Fàbrica de l’Aranya, per l’empresa fabricant de cintes elàstiques que s’hi va instal·lar durant els anys 70 i 80 i que portava aquest nom. Ubicada al barri de les Escodines, a tocar de la Via Sant Ignasi, aquesta fàbrica aixopluga des del 2005, a la primera planta, la mesquita de la comunitat islàmica del Bages.
L’Ajuntament és propietari de la segona planta –la planta baixa és va vendre a un particular–, la qual és ara el taller on treballen alumnes –vuit en concret– d’un pla d’ocupació en el sector de la construcció, combinant classes teòriques i pràctiques. L’objectiu és fer arranjaments diversos a l’edifici, com ara l’eliminació d’envans i falsos sostres, així com la reparació de les finestres malmeses. També és previst millorar i netejar l’entorn i els accessos a la segona planta, on aquests joves es formaran fins a finals d’any.
Marc Aloy, regidor de Planejament i Projectes Urbans, explica que la idea és “deixar l’edifici en un estat presentable de cara a futurs usos”, tot i que admet que el consistori no en té cap en ment a hores d’ara. El nou POUM –que s’aprovarà provisionalment el 30 de març– especifica que la fàbrica, fins ara considerada “zona residencial”, s’ha de destinar a un “ús comunitari i de proximitat”, fet que, segons Aloy, “es pot compaginar perfectament amb l’ús religiós de la mesquita”. Així doncs, diu, quan l’Ajuntament tingui “capacitat econòmica, la idea és que la fàbrica pugui acollir equipaments i serveis pel Barri Antic i les Escodines”.
Un segle entre telers
Pel que fa a l’estructura, es tracta d’una fàbrica de pisos hidràulica construïda el 1862. La xemeneia, inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es va haver de rehabilitar després que el 2006 s’enderroqués la part modernista de l’edifici i això provoqués la seva inclinació. L’immoble es va construir en aquesta zona per aprofitar la força de l’aigua del torrent de Sant Ignasi, que abans feia funcionar el molí fariner del Salt. Avui, tant el torrent com el salt estan coberts per la Via Sant Ignasi.
L’impulsor va ser Josep Pons i Enrich, qui també formava part de la Junta de la Sèquia, entitat que un any abans havia posat a subhasta diversos salts d’aigua. El del molí, un dels millors pel seu desnivell de 16 metres, va ser adquirit per Marià Batlles i Josep Muntada a nom de Pons. Així doncs, per 14.000 duros, els tres empresaris de l’època es van poder repartir la força d’aquest saltant i emprar-la en les seves indústries, totes elles a tocar –Argullol, Serrano, Arenys, de les Fontetes, Vermella i del Salt dels Gossos. La del Salt, però, és la única que ha pogut combatre el temps i la seva faceta més demolidora. La resta han desaparegut.
Pons es dedicava, a principis del segle XIX, al comerç de teixits de seda i cotó de cintes utilitzant les xarxes de teixidors manuals domèstics. Als anys quaranta es va començar a interessar en arrendar fàbriques i fins el 1861 no es decidí per construir la seva pròpia. El 1876 ja comptava amb una màquina de vapor, feia funcionar 7.000 fusos, produïa unes 300 peces de roba per setmana i ocupava 200 obrers. El 1899 el negoci va passar a mans d’Antoni Pons i Enrich, germà del constructor. Cap a 1902 s’hi van fer reformes importants, expandint l’edifici per la banda del carrer Montserrat amb una façana modernista, després d’enderrocar algunes construccions annexes.
Durant molts anys L’Aranya va funcionar com una seda, a l’igual que la resta de fàbriques veïnes, però a partir de mitjans del segle XX i a causa de la forta crisi de la indústria tèxtil, el seu ús es va diversificar. Finalment, va acabar tancant el 4 d’octubre de 1963.
L’artista manresana Susanna Ayala va pintar part de la façana posterior de la fàbrica, en concret la que es pot veure des del carrer Montserrat. Foto: Jordi Preñanosa |
